Gràcies!

 

Aquella ànima s’aturà sota la copa de l’arbre que trobà a ladreta del camí en el qual es trobava. Amb les seves mans tocà elseu tronc i mirà cap a amunt per a veure la seva copa. De sobte, sentí com si fos part d’ella. La primera expressió a realitzar al sentir tot el que sentia sota l’ombra d’aquell arbre va ser: Gràcies.

S’assegué a la seva base i assegut en un aposició relaxada va tancà els ulls i començà a percebre tota una sèrie de sentiments d’alta vibració que el varen alliberar de tota sensació de cansament i relacionat amb el món terrenal on es trobava. La seva pell semblava haver desaparegut , irradiant una lluminositat que abraçava tot aquell lloc de la natura on es trobava. Quedà així durant uns moments, encara que aquests superaren els minuts del temps d’aquest món. Tot semblava expandir-se dins d’ell i convertir—se en una font de llum i amor sortint per cada por de la seva pell la seva ment i el seu cor. Tot ell semblava ser part d’aquella natura, com si els arbres, arbustos i animals fossin Un.

La seva ànima semblava com una part d’aquell lloc, quieta, plena d’harmonia, llum i amor.

De sobte,se sentiren uns ocells que s’aproparen allà. S’escoltaven dos tipus de cants, decorant aquell lloc i donant-li una vida que fins llavors no tenia de la manera que ara estava sent.. entre els arbustos se s’escoltà uns moviments, i aparegueren dos conills i a l’altre costat d’ells, un porc senglar. Es quedaren quiets contemplant a aquell ser. No varen fugir al veure’l ni l’atacaren, senzillament, mantenint la distància, es quedaren allà durant una bona estona. Els conills s’assegueren mentre anaven menjant les herbes que allà havia. De tant en tant, el porc senglar també baixava el cap i olorava el terra, arrencant alguna que altra herba que tenia davant d’ell.

Tot canvià. Els animals que anaven apropant-se no fugien, sinó que s’aproparen cada vegada, una mica més. Per instants s’anava sentint més una pau i una energia amorosa en aquell lloc. Tots s’acceptaven. No tenien por de la situació, i semblaven conèixer-se entre ells, perquè les diferents classes d’animals que ja es trobaren allà, es respectaven, sabedors que res dolent els succeiria.

L’home va fer una inspiració profunda, i sentí com si una porta aparegués davant seu. En l’expiració notà com aquesta s’obria, sentint una veu que li deia:

-         Creua el llindar.

En aquest estat profund d’interiorització i connexió, avançà cap a la porta i la creuà. A l’altra cantó hi havia molta llum que li feia sentir la seva pròpia essència. La Plenitud era en ell.

Es trobà en mig d’aquell intens resplendor quan sentí la veu novament que li deia:

-         Avança!

Així ho va fer fins arribar a un punt on sentí un gran Amor en ell com mai ho havia sentit. Aquesta intensitat amorosa li va fer humitejar els ulls pel gran Amor que ell sentia dins de sí mateix en aquell lloc. Va tenir ganes de plorar, i deixà que dels seus ulls poguessin brotar unes llàgrimes que acaronaven la seva pell al lliscar a través d’ella. 

-         On sóc? – preguntà aquella ànima.

-         Amb tu mateix.

-         I tot el que sento?

-         Aquest ets tu. Sempre t’has tingut dins teu. Sempre t’has acompanyat allà on et trobaves.

Aquell ser sentí una plenitud en si que decidí que sempre volia estar amb ell. Sentí i va veure com aquesta intensitat interior el protegiria de qualsevol situació que pogués arribar a viure, suposadament adversa. No havia de témer perquè estant amb ell podria portar a terme allò que sentia interiorment.

-         Observa el que veus – li digué la veu.

De sobte se sentí com algú que no pertanyia a aquest món i que podia arribar a superar qualsevol suposat obstacle que es pogués trobar en el seu procés. Se sentí tan ple i serè alhora!

-         Continua observant – sentí que li deien.

Va fer una respiració i sentí una comprensió de tota la seva vida a nivells mai abans tingut. Era com si s’hagués enlairat i des de lo més alt, poder veure le per què arrià fins el seu present i el camí a seguir a partir d’ara. Va veure que tot estava unit i amb un mateix sentit. Entengué el per què havia viscut aquella vida i el que li representava per a ell i els nous passos a donar. Era com si li haguessin fet veure tota la seva vida per a arribar a entendre el seu present i el punt fins on havia arribat. Llavors la nostra ànima va saber, amb molta més claredat, el per què de tot i la seva presència en aquest món.

Llavors a continuació, va fer una nova inspiració i sentí la seva essència instal·lada en el seu interior. En l’expiració va començà a ser conscient on es trobava. Amb els ulls tancats va començà a escoltar els cants dels ocells i sentir el contacte amb la terra.

El seu ser s’estabilitzà, quedant-se uns moments més en la posició que es trobava, sentint tot el que havia experimentat i sentit en aquest temps d’interiorització.

Va fer una altra respiració profunda i començà a obrir els ulls. Quan ho va fer, veié com uns matolls es movien com si algun animal els hagués mogut. Sentí la Unicitat amb aquell lloc i tot el que l’envoltava.

Al final expressà:

-         Gràcies! Gràcies! Gràcies!

Un dels conills continuava allà com si ell no estigués, encara que el mirava constantment.

Aquella ànima es llevà. Va fer una nova respiració profunda i donà uns passos endavant per a tornar a estar en el camí d’aquell bosc on ell podia percebre l’energia de la seva veritable Llar.

Al final, la seva silueta començà a fer-se petita per anar-se allunyant d’aquell arbre on li va donar acolliment per a trobar-se amb ell mateix. 

I l’ànima continuà el seu camí.