Hi havia una
vegada un estel que es trobava a la Terra. Estava desconcertat, com perdut per
tot el que estava veient en el nostre món.
Un dia va voler
visitar aquest planeta, i li va agradar tant certs paisatges que va decidí
quedar-se un temps.
Ara, després
d’estar uns dies, el nostre estel va mirà cap amunt i va veure als seus
companys, a la seva família com l’observaven cada nit en tot allò que feia.
Parlaven un temps, i després s’acomiadaven després d’escoltar tot el eque
l’estel els explicava.
Un dia va tenir
l’oportunitat de poder trobar a una nena jugant sola en el seu jardí en mig de
la natura. La nena el va veure i se’l quedà mirant. L’estel s’apropà per a
poder estar una estona amb ella i conèixer-la més. els dies que portava aquí a
la Terra, només havia connectat amb tota una sèrie d’arbres, plantes i d’altres
sers coneguts com animals. De sobte es troba a aquesta nena jugant amb una
expressió que li recordà quan ell es trobava amb la seva família.
-
Qui
ets tu? – preguntà la nena.
-
Soc
un estel que ha vingut d’allà dalt – assenyalant amb una de les seves puntes
cap el cel. I tu qui ets? – va preguntà l’estel.
-
Sóc
Estela – li respongué.
-
Et
diverteixes aquí on ets?
-
M’agrada
jugar i m’ho passo bé.
Quedant-se com pensativa, va fer una pausa i la nena li preguntà:
-
Com
has arribat fins aquí? El cel està molt lluny – va dir.
-
Nosaltres
podem baixar sense esforç. Podem anar on volem i on hem d’anar per a ajudar a
d’altres sers com tu. A què jugaves? – li preguntà l’estel.
-
A
saltar amb un peu i amb els dos – assenyalant el terra on havia uns pals.
-
Puc
jugar? – li preguntà.
-
Bueno
– li respongué la nena.
Llavors l’estel,
sense esforç i com si levités, va començà a passar per sobre dels pals i tocant
dues de les seves puntes,, ara una i ara l’altra quan fos necessari i fer com
la nena feia.
-
Com
ho fas? – preguntà la nena referint-se al levitar i desplaçar-se sense esforç.
-
Vosaltres
no ho podeu fer? – preguntà l’estel.
-
No –
respongué la nena.
Després afegí:
-
Jo
també puc fer-ho?
-
El
que jo sóc, també ho ets tu. Dins teu hi ha moltes coses que en el seu moment
les trobaràs i les aprendràs a fer-les servir.
-
I ara
puc?
-
Si
vols si- li respongué la llum.
Llavors l’estel
li va dir a aquella nena que pensés en un dia que s’ho va passar molt bé i va
ser feliç- així ho va fer i a la seva cara reflectir un somrís i una gran
benestar.
Després la llum
li digué que sentís l’Amor en el seu cor, sentint-se estimada per tots. Estela
així ho va fer i de sobte va sentir com si el seu cos no pesés res. L’estel va agafar una mà de la
nena, i juntes, s’enlairaren il·luminant tot el jardí en el qual estava jugant.
Al final varen
tornar a descendir en el mateix lloc on va començà la seva trobada. Era com si
no s’hagués mogut però amb la sensació d’haver-ho fet. El que havia sentit
aquella nena va ser immens i inoblidable.
Després de jugar
una estona amb ella,, l’estel s’acomiadà d’aquell ser que li va fer veure
conforme aquest món no està sol, perquè hi ha sers com Estela que sostenen
aquest món des dels seus cors.
La nena no
deixava de dir adéu amb la mà a aquella llum que li va fer sentir com no havia
senti fins llavors des que va venir a aquest món. A partir de llavors, de tant
en tant feia el mateix exercici que li va ensenyà la llum i tota ella resplendia allà on es
trobava.
No estem sols. Hi
ha sers de Llum que es troben entre nosaltres, però sobre tot, hi ha uns sers
que són els que ens ajuden a l’evolució del nostre món i a tenir un somrís i
una felicitat quan més ho necessitem: els nens.
Sentiu aquell qui
sou, i sabreu del vostre nen interior. Només l’Amor podrà fer presència en el
vostre interior. Ell us portarà a sentir la veritat del que viviu.
Tots som la
nostra pròpia Llum som la Font que rega la nostra existència i el procés de la
nostra estimada Terra.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada