Dues ànimes, des del cor

-         Sé que estàs aquí, mare sé que sents el meu respecte i el meu amor cap a tu. Les meves paraules van fent silenci amb el temps perquè ja no totes arriben amb la comprensió d’un temps passat on entenies i et resguardaves de la incapacitat de poder-te mostrar tal com senties. Mare, sé que estàs aquí, i en el fons, des del teu cor, no existeix la distància entre tu i jo. quan menys articulo els sons, més sentim en el nostre interior, i per a trencar el silenci que a vegades pot produir-se, una expressió tòpica per la meva part, sense sentit, atrau la teva atenció i et sents disposada a intervenir amb els teus records reiteratius apagant-se.

-         …

-         T’observo encongida en el teu interior veient com el castell dels teus somnis va caient davant teu, sense adonar-te, però amb la felicitat i el somriure en els teus llavis al poder sentir que la gent del teu costat et protegeix i t’estima.

-         ...

-         On ets mare?

-         Fill, davant teu em trobo. Et veig. T’escolto, encara que les meves paraules no t’arribin com jo voldria.

-         Per què tan lluny i propera alhora et sento?

-         Són els nostres cors que ens apropen. Sento com si només a través d’ell pogués arribar a aquells que també obert el tenen. Ja quasi no entenc les paraules, fill, i gran part de les vegades, ni les escolto. A vegades no trobo les adequades per a parlar-te, però he pogut adonar-me que és des del cor que podem estar junts i saber de l’altre.

-         Cert, mare – li responc. El meu cor em parla de tu. Em fa veure el teu passat i el que sents a cada instant del teu present. Puc saber de tu, del teu estat, de com et trobes i de les teves ànsies de ser compresa i acceptada tal com ets. – em respon, però aquesta es produeix d’una manera instantània i natural quan les paraules són omeses.

-         Em costa parlar i tenir una conversa – em respon, però aquesta es produeix d’una manera instantània i natural quan les paraules són omeses.

-         Saps?, t’estimo i accepto la teva situació perquè veig que la teva ànima està contenta encara que no puguis comprendre-ho i donar el teu parer al respecte. Acceptes sense arguments la situació, encara que no la comprenguis. El que la teva ment, en temps passats relacionava amb el teu exterior, ara adormida, ha donat pas al teu cor, al teu interior, encara que tampoc siguis conscient d’aquest canvi.

-         Fill, et trobo molt proper a mi. El que abans entenia, ara ja no és important per a mi. El que abans em reservava, ara no tinc cap motiu perquè així sigui. El que visc en aquests moments no varia en relació al que he viscut. Sento que la meva vida és exactament igual encara que el meu cap ja no sigui el mateix. El que en ell es trobava va desapareixent ràpidament. Va fent-se espai pel buit del racional. Ja no puc raonar ni entendre les paraules que els meus oïdes perceben. Les reconec però no puc recordar el significat de la majoria d’elles. Abans sí que podia, però ara és com si haguessin perdut tot interès per a mi, i només són sons amb els que relacionar-se. Tinc la sensació que el meu camí continua sent el d’abans. A vegades has pogut parlar-me de la meva capacitat de donar el meu parer sense dir-m’ho directament. Les teves paraules feien que hagués de donar la meva opinió sobre el que em preguntaves, però part d’aquest buit en mi no em permetia expressar la resposta del meu parer. Fill, només visc, sentint l’amor d’aquells que a prop meu us trobeu. Sento la teva alegria i, des del meu cor, em sento agraïda per tornar a riure a la meva vida. No sé perquè ara dic això, però alguna cosa dins meu fa que t’ho digui.

-         Mare, amb quina claredat et manifestes quan ho fas sense paraules. El teu cor et parla alt, i és des d’ell que puc entendre’t i sentir l’amor cap a mi.

-         ...

-         Tot aquest temps que he estat al teu costat, he sentit els teus anhels d’alliberar la teva ànima. A la teva manera ens dones el teu parer, encara que aquest sigui ambigu i indefinit, sentint la teva valentia per a expressar-lo. Et sents una amb nosaltres sent diferent, i el teu cor fa que vulguis el millor per a tots aquells que t’envolten. Ets mare i àvia, i el teu sentit maternal no ha desaparegut de tu. El teu cor et parla alt, encara que la majoria de les vegades ho ignores. Ara és l’únic que et queda per a seguir amb la teva vida. El teu cor et parla amb una gran nitidesa i claredat a mesura que el teu cap, la teva ment, es vagi adormint ja per sempre més en aquesta vida. Ha pres la decisió de fer el viatge de no retorn. En el seu moment et va preguntà si podi aprendre aquesta iniciativa. Degut al viscut li vas donar el teu consentiment. Ara, amb el temps al seu favor, vas haver de trobar una nova porta per a sobreviure en aquesta vida. La teva presència, mare, ha enlairat la meva ànima, la nostra ànima, i ara juntes, podem abraçar-nos per a sentir l’amor de l’altre, més enllà del racional (Pausa). T’estimo i el meu amor està amb tu, encara que la meva presència en el teu passat. Ara ests feliç i,...no saps cóm m’alegro, estimada ànima!

-         Fill, si els altres sabessin el que ara estic descobrint en la situació que em trobo en el meu present, i fos capaç de transmetre-ho, la vida que vaig viure ja no la viuria, i la meva vida hagués estat una altra. Sento al meu cor prendre les iniciatives del meu ser. Alguna cosa em diu que així és, encara que no pugui concretar-t’ho. Noto les vostres actituds amb mi diferents a com actueu amb els altres, encara que no sàpiga definir-ho exactament. Sento que alguna cosa està passant en mi, que fa que estigueu més atents a tot el que jo faig. Des del meu interior no acabo d’entendre el que m’està succeint perquè em dóna la sensació que continuo sent la mateixa que abans. No noto cap canvi en mi, només que ara, no sempre recordo el que vull saber o recordar. Però bé, a això li passa a tots, oi fill?

Mirant-la als ulls amb la meva compassió vers el seu ser i coneixent la situació, li responc:

-         Sí, mare. A vegades, no sempre recordem el que volem saber o trobar.  

En aquests moments sento com la meva mare i jo ens unim en aquesta complicitat silenciosa, sentint-se ella compresa per mi i acceptant els seus buits esporàdics, com a qualsevol altres que li pugui passar.

La llunyania mental ens porta a un apropament sense arguments ni motivacions, senzillament es produeix una unió de respecte sense cap indici de judici. Ara, som Un en la convivència, comunicant-nos a través del cor sovint. En aquests moments, és com millor ella s’expressa. No hi ha paraules, només sentiments i sensacions. No hi ha raciocini. La seva ment el va esborrant cada vegada amb més acceleritat.

Arribarà el dia que les seves paraules deixaran d’ometre’s, però continuarà sentint-se estimada per tot aquell que la respecti segons el seu present i escoltant el seu cor. És l’únic camí per a arribar a ella. quan ens relacionem des del cor, sobre les paraules. Aquestes van minvant cada vegada més,però amb una comprensió superior per la nostra part, més enllà de d’intel·lecte.

Al final, agafant una de les seves mans entre les meves, li pregunto:

-         Mare, saps qui sóc?

-         Com no puc saber qui ets. Clar que ho sé!

-         Qui sóc?

-         El meu nen – em respon.

Faig un somrís càlid i una carícia amb les meves mans a la seva car, així com un tendre petó a la seva galta, dient-li:

-         “Guapetona!”

Ella em somriu sabent d’aquests moments íntims entre mare i fill.

Tot, .......sense paraules.