Avui us presento un escrit que vaig escriure fa anys però que encara no ha estat publicat. Us el presento perquè d'alguna manera, ha arribat l'hora de deixar enrere l'actitud de Quixot, el passat, per a mostrar-nos tal com som cadascú en veritat. Deixar una ment alterada per les pautes i creences adquirides per a donar pas a un vida basada des del cor. Tot vostre:
Don Quixot de la Mancha vivia en una
il·lusió constant, acceptant un món on ell era l’heroi i únic ser que veia clar
el què fer a cada instant segons el seu entorn ple de perills ficticis
creats per la seva ment.
Don Quixot encara cavalca entre les
avingudes de les grans capitals i pobles petits de la geografia planetària.
S’endinsa en els grans magatzems, en les places, els cinemes, teatres i sales
de ball i per arreu on va troba perills que necessiten la seva presència. Ell
és el valent lluitador que sap què fer davant aquests casos : lluitar i
vèncer-lo. Ell amb les seves idees medievals de la força, de l’excusa i del
“perquè sí!” gaudeix de la tensió d’estar alerta i defendre’s del seu entorn.
Don Quixot viu en la seva quimera
particular, distant de la majoria. Se sent fort i s’aferra al que creo que és
la vida. Per allà on va mostra la seva còmica valentia i les seves
argumentacions no es sostenen per enlloc, si és que es pot dir aquesta
expressió, perquè en el fons, el seu afany d’honor, ambició i vanitat emboiren
la seva visió produint una notable presència del seu ego i una ignorància de la
seva veritable naturalesa.
Vagi on vagi veig a il·lusoris
Quixots conduint, caminant, fent esport; com a familiars meus, coneguts i
veïns. Tots naixem serens i amb una visió clara del què som, però a mesura que
ens deixem “educar i civilitzar” perdem la noció de la nostra essència fins a
convertir-nos en més o menys grau en un Quixot contemporani.
Recordant podem fer front a aquesta
falsa vida i a la nostra tensa i poruga actitud davant la vida. Mentre ens
creguem els salvadors i els únics que podem canviar les vides dels altres
viurem en la quimera del dolor i el patiment.
Relaxem-nos i deixem que el que hagi
de ser, sigui, i no vulguem lluitar constantment contra allò que no mereix una
baralla sinó un reconeixement per part nostre per la seva presència
alliçonadora i podent-nos donar la clau de l’autoconeixement i el benestar i
calma interiors. Estem tan acostumats a lluitar i a protegir-nos que passem per
alt els regals que la vida ens dóna per estar atents, constantment, que no ens
danyin, degut que el nostre entorn és un contrincant en potencia i no hem
d’obrir-nos a ell. Som possessius i territorials. Davant aquestes
circumstàncies reforcem la nostra incapacitat de ser nosaltres i de donar peu
que la desconfiança, l’odi i la culpa apareguin per poder justificar una
actitud davant la vida i deixar que la roda de les limitacions i la por
continuï rodant enfonsant-nos en el precipici de la foscor i arrelar-nos al món
medieval, lluny de tota realitat actual i de la nostra essència.
Deixem de ser Don Quixot i passem
pàgina a la història explicada fins ara i disposem-nos a viure la veritable comprensió
de la nostra existència. No tinguem por d’experimentar per nosaltres mateixos
els reptes que la vida ens ofereix i traiem el cadenat que lliga les cadenes
que oprimeixen el nostre cor. Traiem – nos la armadura de vells temps i
mostrem-nos tal com som, amb tot el nostre potencial. Deixem de lluitar i fem
Presència, amb tot el nostre resplendor, alliberant tot dubte que pugui haver
en nosaltres, fruit d’un passat d’esquena a la realitat .
Traiem – nos la disfressa del nostre
passat i vestim-nos segons els temps actuals, plens de llum, joia i felicitat. Enterrem al Quixot que portem dins i deixem
que la nostra ànima gaudeixi de l’aprenentatge del present, l’únic moment
existent i clau de la nostra qualitat de vida..
Don Quixot, vas ser llegenda de
llibre i així has de quedar, no materialitzant-te en el món del ser humà perquè
la nostra existència prové del cor, de l’Amor, no de la ment.
Deixeu el Quixot en el qual encara
voleu creure i mostrar i endinseu-vos en el camí del veritable
autoconeixement adonant-vos que el temps
de la il·lusió ja ha passat i que tot ja és present i real quan el cor ens
guia, arribant a un benestar interior inimaginat fins ara per nosaltres.
Val la pena perdre la por per a
arribar a ser nosaltres mateixos i conèixer el nostre il·limitat potencial i
les nostres capacitats amoroses per fer de la nostra vida el paradís anhelat en
els somnis. Tot és ara si vivim en el present, i no amb els ideals de Don
Quixot.
Tu decideixes.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada