Responsabilitat,....Empoderament!

“Tots tenim la capacitat de fer de la nostra voluntat la capacitat de crear la vida que el nostre cor ens fa sentir.

Cada decisió, cada acceptació és fruit del nostre potencial creatiu. Res procedeix dels altres, només les propostes, no el resultat.”

La desesperació o resignació a la vida no procedeix de la nostra essència, sinó del desconeixement d’aquell qui som en veritat. Aquesta veritat no s’obté aleatòriament en una vida encarnada, sinó que sempre ha estat amb nosaltres.

El que s’entén com a veritat és aquella energia que et permet veure amb claredat i serenitat qualsevol aspecte del nostre procés, fent-te sentir bé i tenint la sensació d’haver aposentat un ferm pilar que, a cadascú, li permetrà ascendir vers la plena manifestació de qui cadascú és.

No som segons ens han fet, sinó segons la nostra veritable naturalesa. No som humans, sinó divins a la matèria per a experimentar un dels grans processos que l’ànima pot experimentar. Néixer per a no poder no tindria cap sentit existencial sinó hagués darrera de la nostra presència, o millor dit, dins de la nostra matèria, el camí per a transcendir els suposats obstacles que podem arribar a trobar a la nostra vida actual.

El camí és planer quan hi ha una consciència i una manifestació segons l’amor i la llum que cadascú és. Vàrem haver d’oblidar-ho per a un fi major, on la nostra capacitat de recordar obrirà portes d’un nou planeta amb una nova vida (ja existeix actualment).

Sentir-nos indefensos i incapacitats per a viure sent nosaltres, feliços i adonant-nos de la bellesa que hi ha en el nostre entorn és l’acordat per cadascú per a aportar un enlairament, no de la nostra pròpia ànima, sinó de tot l’estimat planeta en el qual ens trobem. Un fi superior comporta un enlairament de cada una de les ànimes que ens trobem dins d’un cos.

Sento el dolor en el meu interior quan veig o sento la creença en alguns pensant que res poden fer amb la seva vida, havent arribat al punt que han arribat. Molts viuen una incapacitat física; d’altres una disminució mental o de les seves facultats mentals i d’altres, una baixada de braços al pensar que no poden fer res per a canviar la seva situació.

Quan s’ensenya a una jove llavor, encara sota terra a punt d’eclosionar, que el sol és perjudicial i morirà aviat perquè a la superfície hi ha molts insectes, plagues, canvis bruscos de temperatura, inundacions, temporades de absoluta sequia, la jove llavor es tanca en si mateixa i va brotant i creixent amb molta precaució, sense deixar-se anar del tot i desconfiant de tot el que l’envolta com a possible adversitat i contrincant en el seu procés. La llavor té un gran potencial per a donar els millors fruits a la seva vida, però les pors la contenen, i al mínim contratemps, es recull en ella mateixa frenant el seu creixement. Prefereix estar tancada en si mateixa i deixar de créixer i mostrar-se amb tot el seu resplendor.

La majoria hem crescut en un ambient semblant, on les influències externes ens han arribat a limitar per a poder créixer fermament amb tot el nostre potencial. Els anys van anar passant, i els fruits esperats no arribaven. Estàvem preparats per a mostrar una bellesa i resultats màxims, però alguna cosa ens va anar frenant, permetent que mostréssim de tant en tant, part de qui érem en veritat.

La veritat no era que érem limitats, sinó que l’acceptació del rebut del nostre exterior, va fer que ens creiessim immersos en un món on la innocència i la puresa en les nostres obres et feien tancar i distanciar encara més. La por va aparèixer, negant la teva essència per a ser un més sense rumb ni capacitat de refer la teva vida segons el teu interior.

S’han necessitat molts anys, moltes vides per a poder arribar a obtenir una obertura de consciència que et permetés adonar-te que tot el viscut fins llavors va ser una il·lusió. Les ports, dubtes, ofuscacions, complexes, sentits d’inferioritat van portar al ser humà, més humà encara, més limitat, fins que va arribar a tocar fons. Aquells que podíem veure una escletxa de llum, ens arreceràvem en el silenci per no ser compresos a l’expressar i obrar segons existia una vida diferent a la que es vivia. El que s’havia emmagatzemat a la nostra ment, va bloquejar les nostres capacitats i la nostra voluntat.

Els temps van anar passant, i les ments alliberant-se.

Sers amb una fermesa en el seu sentir, van fer que ara part de la humanitat comenci a acceptar que hi ha una vida diferent a la que s’ha viscut, on tu pots arribar a ser tu.

Aquests són els temps on el despertar de les consciències va obrint camí en tots els racons de la Terra. En tots els continents, sers units pels seus cors permeten abatre els desànims i les creences limitadores que podien continuar existint fins el present.

Cada vegada som més. Tots ens enlairem, respectant la voluntat de cadascú. El lliure albir, un dels denominats dons del ser que habita aquesta planeta, pot permetre la transmutació d’una vida basada en el dolor i les pors, per a donar pas a una altra on l’amor, la pau i la unicitat conscient uneixin a tots els sers d’aquest món per a viure en harmonia i fer de la Terra, una morada on el Cel pugui instaurar-se i crear una nova vida basada des del cor.

“Tota creença d’incapacitat per a realitzar-se un mateix és la manifestació de les pròpies pors, del dolor adquirit i de l’auto anulació d’un mateix.”

Quan la llavor xapoteja amb l’aigua de la pluja, jugant amb ella, i veient com les seves arrels, amb la seva presència li permeten arrelar-se d’una manera més profunda amb la terra,....

quan la llavor percep els raigs solars, les seves energies sentint l’empoderament en ella per a obrir-se pas entre la terra,....

quan la llavor pot començar a veure el cel en el més alt i percebre la bellesa de la nit amb tots els estels vetllant per ella,.....

llavors, i només llavors, la nostra petita llavor, ara ja brotant, emergeix de la terra, enlairant-se amb tot el seu resplendor per a mostrar els seus fruits i poder alimentar al seu entorn i a tots aquells que ho puguin arribar a necessitar perquè ella sabrà que els fruits que ara dóna, sempre seran en ella, encara que en algun moment hagi d’arrecerar-se en el seu interior, deixar anar tot el de l’any passat i brotar de nou, en el seu moment, amb major resplendor i uns fruits més abundosos i majestuosos.

La nova consciència ens porta a acceptar tot l’existent en el nostre entorn i el que ens podem trobar sabent que serà part del nostre procés, que ens permetrà desplegar-nos amb tota la nostra magnitud i esplaiar-nos per a poder sentir en el nostre interior la força de la qual procedim i som, així com el sentit superior pel qual estem creixent i vàrem anar a parar a aquesta terra en la qual ens trobem, vivint el que estem vivint.

La diferència entre ment i cor, és viure en l’irreal quan la ment predomina, o acceptar el present com a part del teu procés de recordar, i així, arribar a connectar amb aquell qui en veritat ets, deixant de viure en l’il·lusori per a viure des de l’amor, quan el teu cor et guia.

El dolor sempre és temporal fins que un vulgui. El benestar és el teu estat natural que sempre habita en tu. Aquest és el teu poder, la capacitat d’elecció: ment a cor?

Ets l’únic responsable de la teva vida.

Des del meu cor, que l’Amor i la Pau siguin en cadascú de vosaltres.