Com en la
majoria dels dies, un dels mestres passejava pels jardins del seu monestir.
Un deixeble el
va veure de lluny i se li va apropar corrents per a estar al seu costat i
preguntar-li un dels seus dubtes o reflexions que no arribava a trobar una
resposta adequada segons ell.
Quan va estar
al seu costat, va saludar al seu mentor dient:
-
Bones tardes mestre.
-
A què ve aquest córrer fins a la
meva persona?
-
Mestre, vull fer-li una pregunta.
El mestre,
sense deixar de passejar, va mirà al jove i li va somriure.
-
Bé, si has creuat tot el jardí per
a venir fins aquí, ha de ser important el que vols saber.
-
Sí, mestre. Fa temps que a vegades
tinc la sensació que no sóc d’aquí.
El mestre
l’escoltava atentament seguint el seu camí.
-
Es com si estigués aquí, en
aquesta terra, però no fos d’ella. a vegades tinc la sensació que estic en un
lloc que no em correspon, com si no fos aquesta la meva llar. És una cosa que
no sé com explicar-ho, però és el que sento. Sembla com si tingués aquest cos,
però no és el meu cos. Tinc una imatge, però jo no m’identifico amb aquesta
imatge. És com si algú estigués en un cos però no fos d’aquest món. Podria
posar una mica de llum en el meu interior, mestre?
-
La fulla d’un arbre, abans de ser
fulla, on era?
-
Dins de la llavor de l’arbre.
-
Així és, estimada ànima. Al
créixer la llavor, es va creant l’arbre, i al manifestar-se, permet que les
fulles surtin i mostrin tot el seu resplendor. La fulla és l’arbre?
-
No mestre, sinó una part d’ell.
-
Això és. Les teves paraules saben
del camí de la teva resposta. La fulla és una part del tot que permet recollir
la llum del sol i permetre que tot el que aquest arbre pugui florir i donar,
així sigui. Té la seva funció, el seu paper a realitzar, i aparentment, només
és una fulla.
-
…
-
Arriba el dia que aquesta fulla es
marceix i deixa l’arbre. Es deixa emportar per la brisa d’aquell dia i arriba a
un altre lloc per a abonar la terra. Ajuda a la terra fèrtil perquè, com el seu
arbre, en el seu moment pugui brotar i florir aquell espai de terra en el qual
va ser portada. (Pausa). D’alguna manera, tu ets aquesta fulla. Pertanys a
l’essència de la creació que adobes allà on ets, i alhora, segueixes el teu
curs per a arribar a mostrar la bellesa que ets.
-
Per això em sento estrany?
-
La teva consciència et va mostrant
el camí, i tu vas veient la llum del mateix. Saps del teu aprenentatge, però no
sempre entens la teva transmissió als altres.
-
…
-
Ets abonament, saba nova per a
aquells que t’envolten. Estàs aprenent a veure la llum en tu. La teva essència,
com la de tota ànima, no és matèria, sinó un recolzament per a les altres
ànimes, i juntes poder enlaira el nostre sentit existencial.
Després d’una
petita pausa, mirant el deixeble a ninguna part i per moments amb la mirada
profunda i perduda, mira al seu mestre i li diu:
-
Llavors, mestre, tu també ets una
fulla que en aquests moments està adobant la meva ànima.
-
Això és – va dir assentint amb el
cap.
-
I els mestres que vas tenir, van
alimentar la teva.
-
Exacte – digué somrient.
Després d’una nova
pausa, el jove va digué:
-
Si tots estem aquí per a abonar a
les altres ànimes, vol dir que tots pertanyem a alguna cosa superior, és cert?
-
Així és – li respongué el
venerable.
-
Si tots pertanyem a alguna cosa
superior – continuà el deixeble, vol dir que no som d’aquí, sinó que la nostra
llar pertany fora d’aquest món i que venim a aquí per a ajudar als altres – va
dir com si estigués reflexionant en veu alta.
De sobte va aturar
les seves explicacions i mirant al mestre que estava al seu costat preguntà:
-
I d’on venim?
-
Quan veus un camp ple de flors amb
els seus diversos colors, la vall a la posta de sol, o escoltes les melodies
dels ocells cantar pel matí, què veus o què sents?
Prenent-se un
petit instant com si s’ho estigués pensant, va fer un petit somrís i després
digué content:
-
Amor.
-
Això és, estimada ànima. Entens
ara per què has vingut a aquest món?
-
Per a sentir l’amor i transmetre’l
– respongué.
-
Veig que has entès i tu mateix
t’has respost a la teva pregunta. És l’amor que hi ha en tu el que fa que tu,
com a fulla, mostris el teu resplendor i abonis la terra on els teus peus es
trobin.
En aquests
moments, el deixeble va fer un pas endavant fins a posar-se davant el seu
mestre. Va fer una reverència amb el cap i se’n va anar corrents, tal com va
arribar.
El monge va
voler reiniciar el seu passeig, quan va sentir una veu que li deia:
-
La fulla està a mercè de l’amor, i
sempre ho estarà, oi?
El mestre s’aturà.
Es va girà i veient a certa distància al seu deixeble li va somriure, sent ell
qui fes, ara, una salutació amb el cap donant-li a entendre de la veracitat de
les paraules expressades per aquella ànima despertant la seva consciència.
Es va tornà a
girar i continuà el seu passeig.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada