Era un home parlant i recordant per a sí mateix:
“Recordant els inicis del
dia que les nostres ànimes es van trobar, vaig sentir la gratitud de les
benediccions que la vida m’oferia. Vaig sentir la il·lusió d’una llum que
il·luminava el sentit del meu caminar.
Recordant aquells temps on
la porta s’obria per a convidar-nos a seguir un sender que ens portaria, a
cadascú, a una posició i un aprenentatge que ens enlairaria, amb la nostra
voluntat, a la passarel·la que ens conduiria de l’humà al diví. “
Ara, aquest ser, convertit en avi, recorda els seus anys on la joventut
permetia irradiar la jovialitat del que eren.
El dia ha anat avançant i, en aquests moments, va contemplant com la
posta de sol fa presència en el ser que més ha estimat a la seva vida. Veu com
el seu físic ha anat canviant, ja no podent desplaçar-se amb l’energia i
vitalitat de temps enrere.
Els dies, mesos i anys han anat deteriorant aquest cos femení que
durant tants anys li ha anat acompanyant a cada decisió presa pensant amb la
família que junts van crear.
Fora al balcó contempla com els darrers raigs del que va ser, van
apagant-se com a mostra del que a tots ens espera en el seu moment. La seva
silueta es retalla en el blau enfosquit per l’absència de la plenitud de la
llum. Mira al cel i sent el pas dels
temps al costat del ser que ha arribat a estimar.
Els records divaguen entre l’ahir i l’avui.
Entra de nou a casa i a través dels vidres dóna el darrer cop d’ull al
dia que anuncia el seu adéu.
Així sent aquest home, amb la felicitat en el seu cor d’haver pogut
sentir l’amor de la dona que durant més de cinquanta anys li ha anat
acompanyant al llarg del camí. Encara es troba al seu costat, però la vida li
ha marcat el seu cos i la seva ment.
Mira a la seva dona com el ser que li ha donat els fruits dels fills
nascuts de la seva unió. Sent un gran respecte i agraïment, alhora, per ser com
és encara. Sent el pas dels anys com han anat canviant els seus cossos i les
seves manifestacions davant la vida.
El nostre home ara és feliç, lliure de les responsabilitats que en el
seu moment va decidir tenir. Ara, jubilat des de fa temps, contempla el passar
dels dies amb els hàbits apresos, però de tant en tant, recordant que les
sorpreses poden obrir noves portes i alegrar la rutina dels seus passos.
Ara accepta el moment de la seva vida i està disposat que quan arribi
el seu moment, oferir-se per a transcendir i sentir la plenitud més enllà del
viscut.
Sap que la seva posa ja no és la que era, veient com va començant a
oblidar els moments del present, del passat, tancada en el seu món interior;
tot i així, encara sent el seu amor vers ell, i ell l’amor que no pot deixar de
mostrar vers aquella dona que tants bons records li han omplert el seu esperit
i el seu ser. Ara té el seu àlbum mental ple de bons moments compartits amb la
dona que estima i li ha donat de la mà durant tants anys.
Ella ja no és la mateixa. Ell tampoc.
Ella ha disminuït les seves facultats mentals i ell s’adona com la vida
ha començat a descomptar el temps que li queda. A cada passa de la seva
estimada, veu allunyar-se el que va ser per a donar pas al nou ser, necessitant
de la seva presència i comprensió per a seguir al seu costat. La seva
acceptació de la realitat actual va adquirint més naturalitat al veure la posta
de sol d’aquella jove que en el seu moment es va convertir en la dona dels seus
somnis.
El procés s’accelera i els que estem al seu constat sentim una
compassió i un amor profund vers aquella ànima que va perdent la memòria de la
seva condició humana, així com la vitalitat del seu caminar. El temps s’ha
encarregat de facilitar-li noves llums a la seva vida. Ara riu més, està més
expressiva i veu com el seu sentit de l’humor, que encara que mai ha estat el
seu do més preuat, comença a deixar-se veure. Se sent compresa i estimada.
Sembla ser com si el que va ser a nivell del seu entorn, ara quedés en
un segon grau, florint el seu interior com el major do d’aquests moments: major
expressió, alegria, humor, somriures i poder ser abraçada més sovint per qui
escriu aquestes paraules.
Qui comparteix la seva vida des dels inicis de la seva joventut
contempla tot això i sent la gratitud per tot el que li ha concedit. Mira a la
seva dona i sent un amor profund, en el silenci de l’observació, a l’adonar-se
que ella va minvant les seves capacitats, cada vegada amb més notorietat. Sent
que estarà al seu costat fins a la fi dels seus dies, perquè així ho desitja.
Hi ha un amor incondicional al saber d’aquella dona tot el que ha fet
per a estar al seu costat. Va acceptar el paper que se li va encomanar, i ara,
arribant quasi als 60 anys de casats, observa com el dia de la seva estimada,
lentament va apagant-se, acceptant el molt que li ha donat i que potser, a
partir d’ara sigui ell qui hagi d’aportar, acceptant i comprenent el seu
crepuscle, en aquest període de vellesa, on els valors d’altres temps queden ja
lluny i trobant-se en moments on només el cor pot decidir què fer a partir
d’ara.
Són lliures, i junts, agafats de la mà, es disposen a realitzar el
darrer tram de la seva unió.
Ell la mira als ulls i veu a la dona que va conèixer fa molt de temps
enrere. Aconsegueix veure a aquell ser que li va captivar el cor, proposant-li,
ell, compartir el seu camí fins el present.
Ella, com sempre, li mira als ulls i accedeix a la seva petició sense
paraules. Ella el segueix i li és fidel en el camí de crear la seva nova llar.
Aquest home, ja avi, sent la realització en el seu interior i la
fortalesa de saber que algun dia no molt llunyà haurà de donar a aquella jove,
ara ja àvia, el que ella sempre li ha donat fins arribar al seu estat actual.
La posta del dia va manifestant-se cada vegada més, però aquest home
sap que no està sol. Sent la força del seu interior que li empeny a seguir i a
acceptar el que cada dia li manifesta la seva estimada. Potser arribarà el dia
que li hagi de recordar qui és i explicar-li una i una altra vegada, fet que ja
ha començat a succeir, allò que ella ja no recorda per sí mateixa.
Aquest ser, ple de fe i sentint-se comprès, avança cap a la seva
estimada esposa, li mira als ulls i la besa fent-li saber el molt que l’estima.
Fortalesa es necessita per a acceptar el crepuscle humà d’algú que li
ha acompanyat durant tants anys.
Endavant pare! Deixa que la mare senti l’amor i la companyonia de qui
l’estimem, encara que sigui en la distància.
Us estimo.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada