Avui, Sant Jordi, voldria regalar-vos una història, que encara que fantàstica, real. És la història de dues ànimes que s'han retrobat en aquesta vida, després de buscar-se.
La història diu així:
La història diu així:
Una vegada, un jove mentre dormia se li va aparèixer Déu i li va dir:
- Tu seràs la meva paraula.
Ell es va emocionar tant que l’alegria vessava per tot el seu ser. Què content es va posar pel fet que Déu el triés per a transmetre la seva paraula!
Aquell jove es dedicà a transmetre tot el que Déu li deia. Parlava d’ell i ensenyava als altres a reconèixer-lo dins de cadascú.
Aquell noi havia lliurat la seva vida al Pare, però també desitjava tenir una sèrie de situacions a la seva vida actual. Va anar a parlar amb Ell i li va exposà el que volia, tenint present que el que demanava no contradeia la seva Voluntat, podent portar a terme la missió que se li havia encarregat. Ell posà la seva vida al seu servei i deixà que el guiés i el portés allà on es necessités la seva presència.
Una vegada, transmetent en un lloc allò que el Pare li deia, va adonar-se que havia una noia que li cridà l’atenció. El noi va sentir que alguna cosa li atreia d’ella, però continuà amb el que estava fent. Aquella noia l’anava veient sovint perquè assistia a escoltar-lo.
Passà el temps i la noia deixà de venir perquè ja va haver sentit el que aquell jove li havia de transmetre. Varen estar un bon temps sense veure’s, i al cap d’un parell d’anys, més o menys, el jove va rebre notícies d’ella. Un dia quedaren, i el jove escoltà a la noia com explicava el que havia rebut que li passaria al llarg d’aquell any. El noi es va emocionà. La noia continuava explicant coses que li passarien en la seva vida, i el noi va sentir com el seu cos vibrava com si hagués trobat alguna cosa que feia temps li havia demanat al Pare. Allò que sentia a través d’aquell ser meravellós que tenia davant, ell també ho va rebre, al menys, part del que se li estava dient.
Una de les coses que li havia demanat el jove a Déu, era el fet de compartir la seva vida amb una dona meravellosa, i va rebre que en aquell any la trobaria. Sabeu què? Aquella noia li va dir que al llarg d’aquell any trobaria a la seva parella. El jove també va demanar al Pare el poder viure en una casa en plena natura, en un lloc meravellós. Sabeu què? Aquella noia li va explicar que ella es veia vivint en una casa en plena natura. El jove va intervenir i li va descriure el lloc, i ella anava assentint amb el cap, conforme així ho havia vist. Llamps! El noi es trobava davant de la parella que havia demanat al Pare. Sabia que era ella. Ara sí. Va veure altres senyals que li confirmaven la veracitat del seu donar-se compte. Si els dos volien compartir les seves vides i viure d’una mateixa manera, l’evidència era clara: S’havien trobat les dues parts d’una parella!
Cada dia, el jove pensava en ella i volia estar més estona al seu costat, però de moment, no va dir res ni comentar-li el que s’havia adonat d’ells dos. Esperà alguna que altra senyal molt més clara per a donar el pas que havia de fer. Se sentia bé amb ella i tenia ganes de ser a prop d’ella. Tenia ganes d’estar al seu costat i abraçar-la. Amb ella no havia neguit, ni passió desenfrenada, res de tot això, només benestar, tranquil·litat i una serenitat i calma immenses. Tenia ganes d’estar amb ella. Quan més analitzava tot el que li havia dit, com vivia i veia, més senyals trobava que aquella era la dona que havia demanat a Déu per a compartir la seva vida. El Pare li parlà dient-li que no esperés més senyals, sinó que escoltés el seu cor que ell li diria què fer a cada moment.
Aquella noia havia canviat des del primer cop que la va veure. Ara estava més serena, i amb més llum, havent integrat el que havia sentit per boca d’aquell noi a la seva vida. Irradiava un resplendor lluminós i una bellesa que no havia mostrat temps enrere. El noi quedà més atret, encara vers ella. La veia més jove i atractiva. Sentia que s’havien tornat a trobar perquè ara havia arribat el moment de donar el pas tan esperat per part dels dos. Les seves ànimes ho sabien.
Un dia, varen quedar i el noi li exposà el que sentia. La noia es va emocionà. Fins ara també sentia certa atracció cap a aquell jove, però no gosava dir-ho per no equivocar-se i crear mals entesos –segons la noia. Ràpidament aquella jove es va lliurar al noi, obrint el seu cor i dient-li que ella també sentia certa atracció cap a ell però que no s’havia atrevit a dir-ho, anhelant que ell donés el primer pas. Ella també sentia, però no s’atrevia a expressar-ho. Finalment, es varen abraçar i una besada segellar aquella unió. Els seus cors es van unir i sentiren una gran joia i alegria per haver arribat, per fi, a estar un al costat de l’altre, a prop d’algú que estimaria amb la puresa que creien que s’havia d’estimar.
Com dues parts d’una ànima, dos cossos s’allunyaren passejant sabent que per fi, s’havien trobat.
Després de buscar-se en aquesta vida, Déu els va apropar i unir.
El Pare es manifestà en ells.
- Tu seràs la meva paraula.
Ell es va emocionar tant que l’alegria vessava per tot el seu ser. Què content es va posar pel fet que Déu el triés per a transmetre la seva paraula!
Aquell jove es dedicà a transmetre tot el que Déu li deia. Parlava d’ell i ensenyava als altres a reconèixer-lo dins de cadascú.
Aquell noi havia lliurat la seva vida al Pare, però també desitjava tenir una sèrie de situacions a la seva vida actual. Va anar a parlar amb Ell i li va exposà el que volia, tenint present que el que demanava no contradeia la seva Voluntat, podent portar a terme la missió que se li havia encarregat. Ell posà la seva vida al seu servei i deixà que el guiés i el portés allà on es necessités la seva presència.
Una vegada, transmetent en un lloc allò que el Pare li deia, va adonar-se que havia una noia que li cridà l’atenció. El noi va sentir que alguna cosa li atreia d’ella, però continuà amb el que estava fent. Aquella noia l’anava veient sovint perquè assistia a escoltar-lo.
Passà el temps i la noia deixà de venir perquè ja va haver sentit el que aquell jove li havia de transmetre. Varen estar un bon temps sense veure’s, i al cap d’un parell d’anys, més o menys, el jove va rebre notícies d’ella. Un dia quedaren, i el jove escoltà a la noia com explicava el que havia rebut que li passaria al llarg d’aquell any. El noi es va emocionà. La noia continuava explicant coses que li passarien en la seva vida, i el noi va sentir com el seu cos vibrava com si hagués trobat alguna cosa que feia temps li havia demanat al Pare. Allò que sentia a través d’aquell ser meravellós que tenia davant, ell també ho va rebre, al menys, part del que se li estava dient.
Una de les coses que li havia demanat el jove a Déu, era el fet de compartir la seva vida amb una dona meravellosa, i va rebre que en aquell any la trobaria. Sabeu què? Aquella noia li va dir que al llarg d’aquell any trobaria a la seva parella. El jove també va demanar al Pare el poder viure en una casa en plena natura, en un lloc meravellós. Sabeu què? Aquella noia li va explicar que ella es veia vivint en una casa en plena natura. El jove va intervenir i li va descriure el lloc, i ella anava assentint amb el cap, conforme així ho havia vist. Llamps! El noi es trobava davant de la parella que havia demanat al Pare. Sabia que era ella. Ara sí. Va veure altres senyals que li confirmaven la veracitat del seu donar-se compte. Si els dos volien compartir les seves vides i viure d’una mateixa manera, l’evidència era clara: S’havien trobat les dues parts d’una parella!
Cada dia, el jove pensava en ella i volia estar més estona al seu costat, però de moment, no va dir res ni comentar-li el que s’havia adonat d’ells dos. Esperà alguna que altra senyal molt més clara per a donar el pas que havia de fer. Se sentia bé amb ella i tenia ganes de ser a prop d’ella. Tenia ganes d’estar al seu costat i abraçar-la. Amb ella no havia neguit, ni passió desenfrenada, res de tot això, només benestar, tranquil·litat i una serenitat i calma immenses. Tenia ganes d’estar amb ella. Quan més analitzava tot el que li havia dit, com vivia i veia, més senyals trobava que aquella era la dona que havia demanat a Déu per a compartir la seva vida. El Pare li parlà dient-li que no esperés més senyals, sinó que escoltés el seu cor que ell li diria què fer a cada moment.
Aquella noia havia canviat des del primer cop que la va veure. Ara estava més serena, i amb més llum, havent integrat el que havia sentit per boca d’aquell noi a la seva vida. Irradiava un resplendor lluminós i una bellesa que no havia mostrat temps enrere. El noi quedà més atret, encara vers ella. La veia més jove i atractiva. Sentia que s’havien tornat a trobar perquè ara havia arribat el moment de donar el pas tan esperat per part dels dos. Les seves ànimes ho sabien.
Un dia, varen quedar i el noi li exposà el que sentia. La noia es va emocionà. Fins ara també sentia certa atracció cap a aquell jove, però no gosava dir-ho per no equivocar-se i crear mals entesos –segons la noia. Ràpidament aquella jove es va lliurar al noi, obrint el seu cor i dient-li que ella també sentia certa atracció cap a ell però que no s’havia atrevit a dir-ho, anhelant que ell donés el primer pas. Ella també sentia, però no s’atrevia a expressar-ho. Finalment, es varen abraçar i una besada segellar aquella unió. Els seus cors es van unir i sentiren una gran joia i alegria per haver arribat, per fi, a estar un al costat de l’altre, a prop d’algú que estimaria amb la puresa que creien que s’havia d’estimar.
Com dues parts d’una ànima, dos cossos s’allunyaren passejant sabent que per fi, s’havien trobat.
Després de buscar-se en aquesta vida, Déu els va apropar i unir.
El Pare es manifestà en ells.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada