El medicament

Escolto que truquen a la porta. Em dirigeixo a ella, l’obro i veig a algú que em diu:

-        Li porto el medicament que ens ha demanat.

-        Ho sento, em sembla que s’equivoca – responc.

-        És vostè qui viu aquí?

-        Sí! – li dic

-        Bé, doncs aquest medicament és per a vostè.

-        Segur que no s’equivoca? La veïna del costat no es troba bé, potser sigui per a ella.

-        Oh, no! La direcció és la correcta – diu allargant-me el seu braç per a donar-me una petita capsa que sembla contenir un medicament.

-        Qui me l’envia? – pregunto.

-        Vostè ens ho va demanar, i aquí li portem.

-        Qui?

-        Darrerament no se sent bé, dorm poc, ha perdut la gana que tenia i té ganes d’estar sol?

-        Sí, això és – li dic.

-        Doncs aquest medicament és per a vostè.

Una mica desconcertat per estar parlant amb aquesta persona que desconeixia, allargo el meu braç i agafo el medicament. A continuació, el desconegut em diu:

-        Haurà de signar-me aquest lliurament.

-        Per què – pregunto.

-        Per a saber que no ens repetim.

-        Com diu?

-        Vostè ens ha demanat aquest remei, i volem tenir constància del nostre lliurament i no donar per donar.

-        No ho entenc – dic .

-        Ho sento. A vegades parlo per mi – em respon qui m’ha fet el lliurament. No volem portar medicaments a qui no els vol.

-        Però si els entregueu és perquè les persones els han sol·licitat – dic  somrient.

-        Cert, però tot té un límit.

-        Jo també? – li pregunto.

-        Sí, tu també.

-        Això vol dir que algun dia no em portaran el medicament que pugui arribar a necessitar.

-        Bé, això depèn de tu – em respon.

-        De què?

-        De si el voldràs prendre.

-        Home!, ja ho crec que me’l prendré.

-        Bé, això es veurà a l’obrir la capsa.

Després, qui m’ha fet el lliurament em torna a dir:

-        Pot firmar-me si us plau?

Ho faig. Tanco la porta i em dirigeixo al menjador on m’assec en una butaca i em disposo a obrir la capsa per a veure el medicament que hi ha, recordant les seves darreres paraules: “bé, això es veurà a l’obrir la capsa”.

Aquesta és petita, una mica rectangular. L’obro per un costat i em trobo dues pastilles, una de color blava y l’altra de color blanca. També hi ha un paper que diu:

Es recomana prendre només una de les dues pastilles.

Pels decidits, prendre la pastilla blava; i pels que vulguin més pastilles, prendre la blanca.

En casos urgents, prendre la meitat de cadascuna de les dues, però per això, consultar amb el vostre cor.

Si no saps què fer, espera a la nostra trucada.

 

-        Però si no saben quin és el meu telèfon, ni jo tinc el seu! – expresso en veu alta.

A continuació penso sobre quina pastilla prendre, si la blanca o la blava.

-        Jo vull estar bé, per tant, em sembla que prendré la blava, però no sóc valent. Em costa decidir-me i fer allò que sento. Tinc pors. (Pausa). No vull prendre més pastilles, per tant, em sembla que em decidiré per la blava. Sí, em sembla que així ho faré.

Mentre estava pensant sobre la meva decisió, escolto que sona el telèfon.

-        Si? – dic

-        Sóc qui t’ha portat el medicament. S’ha decidit ja per quina prendre’s?

-        Pensava em prendre’m la blava.

-        Perfecte! – em respon la veu de l’altre cantó del telèfon.  Haurà de llençar la blanca, doncs – acabà dient.

-        D’acord, així ho faré. Ah, per cert!, amb la pastilla blava se’m marxaran totes les pors, dormiré bé i recuperaré la gana? – pregunto.

-        Potser – escolto que em diu.

-        Cóm que potser? Si no és segur, llavors perquè prendre-la?

-        Recordi que la blava és pels valents.

-        Sí, però jo vull estar bé.

-        D’acord, llavors és la millor decisió que hauràs pogut prendre.

-         (silenci)….

-        Alguna pregunta més? – em diu

-        Quan tardaré en veure els efectes al meu favor?

-        Bé, això depèn.

-        De què?

-        Del valent que siguis.

-        Per què valoren tant el ser valent o no? – pregunto per curiositat.

-        Els valents entendran la situació que viuen.

-        I els altres no?

-        No! – contesta ràpid

-        Me la puc prendre ara?

-        Com vulguis – em respon.

-        Hauré de demanar més medicament?

-        Això depèn de tu.

-        De què – torno a preguntar.

-        Del valent que siguis.

En fi, que torno a estar a les mateixes sense veure-ho del tot clar.

-        Bé, gràcies – li dic a la veu de l’altra cantó del telèfon.

-        Escolta el teu cor. Ell et dirà – acaba dient-me i penjant a continuació.

Agafo la pastilla blava, i amb una mica d’aigua, me la poso a la boca i me l’empasso.

Al dia següent se m’ocorre mirar a la memòria del telèfon per si constava d’on procedia la trucada d’ahir en relació a les pastilles. En el visor posava: 609 333 168. Vaig voler guardar-me’l en els meus contactes, i quan ho vaig fer, va aparèixer la paraula: LA LLAR.    

Mai se sap.

A principis de la setmana següent, vaig rebre una trucada.

-        Sí, digui?

-        Li trucava per a saber cóm li ha anat la pastilla – va dir la veu de l’altre costat.

-        Oh, molt bé, molt bé! Me la vaig prendre i als dos, tres dies vaig començar a trobar-me millor. L’estrany va ser que les pors que tenia varen començar a minvar. Tot jo em vaig tranquil·litzar i també vaig poder dormir millor, no com a temps enrere, però més profundament, i a més a més, tenint somnis que em feien aixecar amb ànims.

-        Bé, m’alegro – va dir la veu. Aquesta serà la darrera trucada per a saber del seu resultat. Voldria preguntar-me alguna cosa abans de penjar?

-        Sí! Aquests efectes duraran ja per sempre?

-        Això depèn de tu – em va dir mentre reia amb una mena de complicitat. Aquest estat pot mantenir-se sempre i quan facis una cosa.

Va haver un silenci, interromput per la meva curiositat:

-        Què és aquesta cosa?

-        Estimar-te – vaig escoltar que se’m deia d’una manera ferma i compassiva. No t’oblidis d’estimar-te cada dia. La pastilla va fer el seu efecte, però ara has de mantenir-lo. Aquesta és la clau del resultat final: mantenir-te en Tu. No hauràs de fer res especial que no sentis en el teu cor. Ell et guiarà. Ja et vaig dir la setmana passada: allò que sentis, fes-lo!, perquè serà l’aigua que anirà regant  la pastilla per a anar creixent. Ja té la llavor, ara s’ha de tenir cura d’ella. Cuida’t! Estima’t! perquè no hi ha data de caducitat,....pel medicament que ja es troba en tu.

-        Suposo que ara ha arribat l’hora de posar de la meva part.

-        Aquesta és la valentia que hi ha en tu, la força que en un moment vas oblidar i tornares a recuperar amb la teva intencionalitat. Et desitjo el millor.

-        Gràcies – li vaig dir, alhora que em va penjar.

 

Vaig tornar a mirar el visor del telèfon i vaig llegir: LA LLAR, alhora que jo també vaig penjar, fent un somrís per saber que alguna cosa important estava canviant a la meva vida,....i ho desitjava.

 

 

¡Bones Festes !

 

Prepareu-vos perquè després de la Gran Neteja en el nostre ser, ara, a partir del proper any 2014 ha arribat l'hora de veure brotar els resultats del nostre procés i recollir els fruits tan anhelats.

Per a tots, us desitjo unes bones festes i un resplandent nou any.

 

Des del meu cor, una forta i càlida abraçada i que l'Amor, la Pau i la Realització siguin en tots vosaltres.

Amb David sobre la sanació

Per a mi és un plaer poder-vos mostrar el contingut d’una nova trobada amb David. Les seves paraules semblen emanar de la font de tota saviesa arrecerada en el cor de cada ser.

El temps passa, vivint el present intensament, quan ens trobem i creem aquest espai on sembla que només la veritable essència que som tingui cabuda.

Aquest cop ens parla de la sanació i d’una visió de la vida, més enllà de l’establert. Sembla com si visqués aliè al que li envolta, però res més lluny de la realitat. Un ser ple de claredat, assossegament i serenitat.

Per a vosaltres, aquí teniu una nova trobada amb David:

-        Hola David!

-        Hola! – em respon.

-        Avui m’agradaria tractar el tema de la sanació.

Ell, com impassible però obert i disposat a respondre a les meves preguntes, assenteix amb el cap, alhora que expressa:

-        Bé.

-        M’agradaria que ens diguessis com veus tu el tema de la sanació. Ens trobem en un període on sembla que cada vegada hi ha més sanadors i persones que s’interessen en el camp de l’energia. Què ens diries al respecte?

-        Les distàncies entre el Cel i la Terra cada cop són menors. La barrera que havia en el seu moment per a poder connectar amb els Sers d’altres dimensions s’ha esvaït. Ara, s’ha obert una gran porta, per a poder cadascú dels que estem encarnats, endinsar-nos i aprofundir en un aspecte del nostre potencial que sempre hem tingut. És la capacitat de poder comprendre i aplicar l’energia que som i habita a l’univers. La sanació és la capacitat de fer servir aquesta energia i aplicar-la per a establir l’equilibri en allò que es troba inestable, o allunyat de la seva essència. Sanació és sinònim d’Equilibri, de fer que allò que es trobava allunyat de la seva veritable naturalesa, torni a trobar-la.

-        Per què se sana? – li pregunto.

-         La sanació no és produïda per qui posa la seva intencionalitat perquè així sigui. La sanació es produeix per tornar a activar al veritable ser que hi ha dins de cadascú. Sanar és connectar amb la Divinitat que cadascú és. Quan aquesta intervé, es produeix la sanació, sent aquesta, a nivell no només físic, sinó també emocional o mental. Una sanació és tornar a l’estabilitat del nostre ser.

-        Llavors, tota sanació és una intervenció divina – intervinc.

-        Així és. No és el ser humà qui realitza la sanació, sinó la divinitat d’aquest ser, activant la divinitat de qui rep aquest amor.

-        Sanació és Amor?

-        Sí. Així sempre ha estat. Quan l’Amor fa presència, tot s’harmonitza. La nostra existència és la manifestació de l’Amor. El nostre sentit de la vida està unit a la Intencionalitat Divina, i aquesta Divinitat Superior, és la que dóna sentit, alhora, a la nostra presència en aquesta dimensió quan el nostre ser, manifesta l’Amor que som, llavors, és quan ens podem preparar per a veure els miracles i sanacions a la vida.

-        Llavors, no sanem “nosaltres”.

-        És la més alta vibració manifestada en cadascú, qui intervé per a l’harmonització.

-        Llavors?....

-        ....no som nosaltres qui sanem, sinó Déu en cadascú.

-        I el paper dels canals?

Després d’una petita pausa, respon:

-        L’aigua d’un riu necessita d’uns marges, una llitera per a poder arribar al seu final així seríem nosaltres en la sanació: aquest espai perquè l’aigua pugui seguir el seu curs fins allà on hagi d’arribar. Qui diu l’aigua, diu l’energia, l’Amor. Seria com un indicador per on hauria de passar. Quan més pur és el canal, més cabdal pot arribar a portar i regar més camps per allà on passi. És mostrar el camí per a estabilitzar la situació que ens podem trobar o al ser necessitat d’estabilitat. El grau de puresa està relacionat amb el que fa un temps es denomina el despertar i el recordar del ser. Aquest despertar i recordar ens porta a la manifestació de Déu en nosaltres. La nostra divinitat allibera els “obstacles” del ser perquè pugui fluir i estabilitzar la seva situació. (Silenci per a després continuar: ) És el seu Amor en ell qui estabilitza la seva vida, el seu desequilibri o allunyament de la seva ànima. Qui sana és degut a una intervenció divina, com abans he dit. La sanació no és fruit del ser humà, sinó del ser diví en cadascú.

-        Els canals serien com interruptors per a donar llum?

-        Alguna cosa semblant. L’Amor existeix, però no tots troben aquest interruptor. Nosaltres, cadascú de nosaltres seríem aquest interruptor per a nosaltres mateixos i els altres. La nostra presència dóna a qui ho necessiti, la possibilitat d’il·luminar la seva situació.

-        Però no sempre es produeixen les sanacions – afegeixo.

-        Cert. Tu pots tenir una molt bona i perfecta instal·lació, però s’ha de respectar el lliure albir. Aquest està en consonància amb el procés de l’ànima. (Pausa). El camí a seguir per a cada una, depèn de l’aprenentatge a realitzar per a la seva evolució. (Pausa curta). Perquè la sanació es produeixi, ha de complir-se dos requisits: el primer és que aquell qui podríem denominar “pacient”, estigui preparat  per a rebre-la, i segon, qui fa de transmissor, el canal.

-        Llavors, la divinitat no té plena llibertat per a manifestar-se?

-        Ha, ha, ha – es riu dient-me: l’Amor sempre hi és. Quan connectem amb aquell qui som, l’Amor flueix. Nosaltres som divinitat. Som part de Déu, així com una gota d’aigua és part del mar, i cadascuna d’elles, conté la mateixa essència del mar o oceà al que pertany. Tu bé saps que cada gota és igual a les altres. Totes porten la mateixa essència. Cada gota és la representació del mar allà on es trobi. Així, d’alguna manera, també nosaltres som Déu.

Després d’un silenci una mica llarg, continua dient:

-        L’Amor és la més alta manifestació del ser. Tu ets Amor, i l’Amor sempre tendeix a l’equilibri. Tu pots estimar, però no obstaculitzar el camí vers la sanació de l’altre. La Consciència desperta sap quan intervenir i quan no, i aquest moment implica a les dues parts un aprenentatge en els seus respectius camins.

-        Llavors, el sanar o no, depèn d’un mateix.

-        Exacte! – diu. Estàs preparat per a sanar? Estàs disposat a alliberar part del teu passat i voler acceptar el motiu pel qual has arribat fins aquest punt?

Fa una nova pausa, per a finalitzar:

-        La sanació no depèn exclusivament del canal, sinó de la preparació i disposició de qui la demana. No tots estan disposats a acceptar-la. Molts – diu amb una expressió com de tristesa – són els que la desitgen, però en fons, només volen millorar. Això és el lliure albir.

-        Personalment he pogut constatar les teves paraules – li dic. Precisament, els que més es queixen i lamenten, són els que més resistències tenen al canvi, a donar passos cap el seu benestar.

Després d’una petita pausa, continuo dient:

-        A vegades tinc la sensació que no vols parlar, com si ja estigués tot dit – li comento al percebre el seu estat i energia.

-        Com diries, Jordi, el que un pot voler saber, es troba en el seu interior. Les paraules, entenc la utilitat de la seva presència, però no sempre són escoltades. (Pausa). El més important es troba dins d’un mateix. Només s’ha d’anar al seu interior i sabran d’ells mateixos. Aquest és el camí del recordar. Allà trobaran l’Amor que són i el camí de la seva ànima.

-        Sé que ets de poques paraules, però hi ha qui encara necessita d’elles per a encendre l’interruptor del seu camí.

-        Sí, és cert en aquests moments – em respon.

-        Malgrat tot, hi ha alguna cosa més que vulguis afegir a la nostra trobada?

Em mira i em somriu, com volent-me dir: no t’he parlat ja prou per avui? Després fa una respiració i amb una expressió de pau i serenitat, acaba dient:

-        Tots som sanadors i sanats per nosaltres mateixos.

-        Gràcies novament per les teves paraules i per permetre que aquestes puguin ser llegides a través de les xarxes socials. Gràcies.

Finalitzem la conversa deixant que el silenci i les energies del seu ser i els que ens envolten ens abracin, sentint – com ha dit abans David – aquell qui som.

 

Que l’Amor i la Pau siguin en tots vosaltres.