“Tots som sers espirituals amb una ànima en procés d’evolució. “
La família és la terra adobada i preparada perquè ens doni els fruits que ens faran arribar a ser nosaltres dins del nostre procés d’evolució de la nostra ànima, que és un dels fins de la nostra presència en aquest món on vivim.
La família és el pilar perquè nosaltres puguem actuar de la manera adequada en el nostre avanç per la vida que triarem degut a aquest suport inicial. L’entorn familiar serà la primera terra fèrtil on anirà a parar la nostra ànima per a poder créixer segons necessitem per a despertar la nostra consciència i poder arribar a la nostra integritat.
Les llavors plantades pels nostres pares en nosaltres degut a l’educació, a les creences i pensaments transmesos al llarg dels anys, forjaran al ser ideal per a apropar la humanitat i al planeta una mica més a Déu. Les seves actituds, gests i silencis seran part del nostre aprenentatge, del contingut alliçonador que nosaltres haurem de desxifrar, i llegint entre línies, adonar-nos del veritable sentit de les seves presències a la nostra vida, o més ben dit, el per què nosaltres els varem triar com a tutors inicials en aquesta nova existència terrenal.
La nostra vida necessita de situacions, vivències, persones i moments plens de contingut per a poder adonar-nos de qui som i així poder alliberar-nos dels lligams del nostre passat per a ser lliures i poder gaudir plenament de la nostra vida. La família, aquí té un paper fonamental, degut que la major part dels nostres pensaments, sentiments i actituds provenen d’ella, de la nostra infantesa.
Cadascú té un pare i una mare amb una manera de ser molt concreta. Ells no són la nostra vida, són la nostra font d’aprenentatge per a poder ser nosaltres. El seu grau d’amor transmès cap a nosaltres permetrà que siguem d’una manera o altre. Aquesta manera de ser ens portarà a donar passos a la nostra vida, on probablement amb el temps, ens farà prendre una decisió per a viure com nosaltres volem fer-ho.
La família és temporal, encara que molts de vosaltres us pugueu alarmar per aquesta afirmació. Heu de pensar que sou sers perfectes, complerts i omnipotents. Necessitem una terra el suficientment fèrtil per a poder créixer i donar fruits. És veritat que d’alguna manera sempre estarem units a ella, però sense la necessitat de protecció, ni de dependència per a ser nosaltres feliç, perquè la felicitat ja la teniu vosaltres en el vostre interior.
La família ha estat el suport per a poder-nos crear segons la nostra ànima necessitarà en la vida. Els pares tenen el seu camí, el seu fi a la vida, i tu tens el teu. Cada membre familiar té el seu camí, però el fet de coincidir en un mateix nucli familiar, representa que necessitem de la mateixa terra i la mateixa aigua per a ser regats perquè cadascú pugui desenvolupar allò que ha vingut a fer segons el seu Pla Diví.
Hem d’aprendre a no lligar-nos i dependre dels membres familiars per a subsistir, i m’estic referint a la integritat i maduresa espiritual. El benestar depèn d’un mateix no de la presència de la família. Aquesta és important, però cadascú hauria d’adonar-se de on ha arribat el fet d’haver nascut en aquest sí familiar, i el què sent en aquests moments de la seva vida. Un ocell, quan arriba a certa maduresa, emprèn el vol. No està pendent ni necessita constantment el recolzament o la ajuda familiar. Quan així és, és perquè a nivell emocional alguna cosa té pendent amb la família. Aquesta ha d’estar per quan algun membre pot arribar a necessitar ajuda, però no aferrar-se a ella, no podent viure dient que la família és el més important per a ell/a. Amb això no estic dient que els hem d’ignorar, sinó que cadascú ha de seguir el seu camí d’autoconeixement i evolució. Quan més ens estimem, més ens adonarem el molt que han fet per nosaltres i el paper que han representat per la nostra ànima. Entendre aquest rol de la família, ens permetrà sentir agraïment i continuar el nostre camí. En tot moment hi serem quan calgui. Els estimaren i ens sentirem units a ella, però sent nosaltres.
Dins del procés de l’evolució espiritual, arriba un moment que tenim necessitat d’alliberar-nos d’ella i seguir el camí que ens porti a nosaltres. És una necessitat que surt de la nostra essència i ens impulsa a fer la nostra vida, per a poder manifestar el què hem vingut a fer. A vegades, posar distància amb ella, ens permet sortir d’un cercle de pensaments i creences que no eren les més adequades per a nosaltres en aquells moments, però, probablement sí en la nostra infantesa. Aquest pas no sempre és comprès.
Hem d’acceptar aquests moments, alhora que sentireu el gran amor que creix dins vostre per cada membre familiar. Us sentireu un amb ells però tu seguint el teu camí, no mantenint les pautes i creences segons t’han transmès de petit/a i et vas fer teves.
Cada família és un gran fonament per arribar a connectar amb la nostra espiritualitat, i per a arribar a ella, hem de saber desaferrar-nos de tot el nostre passat. Per a arribar a l’amor pur i incondicional de la nostra naturalesa, hem de desaferrar-nos de tot allò que hem adquirit fins el present (pertinences, pensaments, actituds, persones, família, ....). El desaferrament des del cor és un acte d’amor per a poder estimar més i poder-te donar més als altres, alhora. No vol dir deixar-ho tot i allunyar-te d’ells sense voler saber res, sinó alliberar-te dels vincles afectius i així poder ser tu i continuar el teu camí i no quedar enganxat al dels teus pares. Cadascú té un camí a seguir, i no és el mateix per a tots els membres. Quan més ens coneguem, més deixarem anar, i quan així sigui, més els estimarem tal com són, perdonant les nostres, les seves limitacions, i a nosaltres mateixos, per tots aquells moments que no ens “hem deixat” ser nosaltres. El perdó és la clau per a arribar a l’amor. Els desaferraments a la vida ens permetran sentir aquest amor diví que cadascú té en el seu interior.
La família té un gran paper en les nostres vides, però hem d’aprendre a saber quan ja ens han donat tot el que ens havien de donar i fer nosaltres, llavors, el camí que només nosaltres sols hem de fer per a completar el nostre procés d’ascensió.
Haig de dir, a l’escriure aquestes paraules, que m’honra ser fill de qui sóc, pels pares que he tingut i tinc, perquè ells m’han ensenyat el camí a seguir per a arribar a ser jo. Em sento molt afortunat de tenir la família que he tingut fins que vaig emprendre el vol per a arribar a completar la meva evolució. Encara ara, els sento molt a prop, malgrat jo haig de seguir el meu camí i ells el seu. Estimo profundament cada membre de la meva família, sentint un gran amor pels meus germans i els meus pares, els quals encara, em mostren l’amor que em van inculcar quan era petit.
Tothom necessita un entorn concret pel seu creixement i la família és el primer nucli on la teva ànima començarà a rebre just allò que li caldrà.
La nostra ànima necessita continuar el seu camí, i a vegades, aquest es troba lluny de l’ambient familiar. Cadascú és diferent i per tant, necessita seguir camins diferents.
El respecte, l’acceptació i l’amor per a cadascú dels membres de la família, farà que encara que no estiguem junts, els nostres cors sempre hi estaran i podrem comptar amb l’altre si els necessitem.
La família dels nostres pares, només són part dels nostres fonaments, uns grans pilars, però després nosaltres haurem de completar la resta dels fonaments, i en aquests no tenen cabuda la dependència.
Tots som família, i no només els del nostre mateix cognom. A vegades necessitem una part de la família, i a vegades a una altra part, i tots ens ajuden a ser més nosaltres i a donar passos cap a la felicitat i el despertar de la nostra consciència.
Només hi ha una sola família: la humanitat.
Només hi ha un sol camí: el de l’amor.
A vegades hi ha família que no és la de sang que ens necessita més que la de naixement.
Tots som família i no hem de tenir cap lligam per a poder servir a aquell que ho necessiti i tu poder continuar, alhora, el camí que has vingut a fer.
Desitjo el millor per a cada membre de la meva gran família i que l’amor i la pau siguin en tots ells.
