El ser humà té una tendència de voler ajudar als altres. Hi ha un instint que el porta a ajudar a qui l’envolten. Molts és un impuls inconscient, i d’altres una vocació conscient que és això el que volen fer.
Es prepara i activa la seva ment per a aplicar, amb el temps, tot allò que ha anat aprenent a nivell intel•lectual, bé a través una carrera universitària, bé a través de cursos i tallers.
Acaba la seva formació i comença a buscar el seu espai dins de la societat més propera per a transmetre tot allò que se li ha ensenyat. Tot ho reté a la seva ment a punt de ser expressat quan se li presenti la mínima ocasió, sent moltes vegades les seves amistats, les primeres pràctiques.
L’ajuda al necessitat és innata, i ja no em refereixo a zones del món, probablement més necessitades que la nostra, sinó a aquelles persones que estan amb nosaltres en el dia a dia. Si algun germà/na no estan bé i nosaltres veiem que podem fer alguna cosa, intervenim per a posar el nostre gra de sorra pel seu restabliment del tipus que sigui. Pot “funcionar o no”, però hi ha alguna cosa que ens diu: “endavant, ara és una bona oportunitat per a aplicar el que has après i t’han ensenyat. Som-hi!”. Segons com veiem la situació ens hi posem i apliquem tot allò que hem retingut de les explicacions rebudes al respecte.
Aquí comença a aplicar-se el nou terapeuta!
Quan aconseguim crear un despatx o trobar un lloc, centre, on podem fer les nostres visites, comencem a intentar recordar tot l’aprés. Segons anem escoltant a aquell que ha vingut a nosaltres, la nostra ment comença a catalogar a l’individu que té davant i comencem a posar-li etiquetes: “aquest té això i això, i és degut a allò, per tant, li haig de fer tal cosa o l’altra”. Perfecte! El tenim controlat! A tal símptoma, tal remei”.
Així actua el terapeuta estàndard, convencional al llarg del temps fins el nostre present. “M’han ensenyat que a tal fet, tal medecina”.
Amb la pràctica, es va adonant que no sempre és tal qual i que, cada vegada més, allò que li van transmetre, no sempre es correspon amb totes les persones que li venen. És llavors quan intenta treure les seves pròpies conclusions i no les dels seus mestres. La seva ment va a cent i profunditza en d’altres maneres d’arribar a un benestar. Busca entre la seva ment una sortida a la situació, però s’adona que aquesta és limitada i que no sempre li dóna altres opcions.
Un terapeuta és aquell que ajuda a algú. És un ser que fa teràpies, processos per a tornar a equilibrar a la persona que es troba davant d’ell/a. Amb el temps va aparèixer el concepte “holístic”, i alguns d’aquests sers amb vocació d’ajudar als altres, es van començar a denominar “terapeutes holístics”, o “psicoterapeutes holístics”. D’alguna manera jo també vaig començar així, amb aquesta etiqueta.
Qui venien a mi sortien diferents i animats per a continuar les seves vides. La majoria tornaven a les seves llars canviats, sent un altre en relació a com em van començar a venir. Tot anava bé.
Amb el temps vaig canviar. Alguna cosa en mi em va fer canviar.
Moltes vegades, per no dir gran part de les teràpies convencionals: psicòlegs, psiquiatres, psicoterapeutes i tota una mena de “ajudants a través de la parafernàlia existent” es basen en el passat de qui li arriba a la seva consulta. Es treballa el que li va passar, tornant al seu passat, i sovint més ancestre, per a trobar l’arrel dels seus bloquejos actuals. S’insisteix una i una altra vegada amb el que va ser: parlar sobre la seva vida i els moments més penosos, regressions,....Al dedicar-li temps, li donem més força i poder, potenciant l’energia bloquejadora de l’individu. Quan així actuem, el que estem fent, és insistir en allò que no va ser de positiu, i potenciar els seus aspectes emocionals més limitadors i dolorosos. Els temps estan canviant, però tot i així, encara es fa massa referència a tenir present el que va ser i no el que és. Malauradament, encara es fa supeditar al ser humà a un equilibri basat en la dependència a un estri extern a ell: càpsules, pastilles, gemes, amulets, mandales, essències florals i tota mena de recursos per a fer que la persona torni a “estar bé”. No se li ensenya a ser ella, sinó a dependre.
Pot ser un bon terapeuta aquell que aconsegueix que la persona que segueix una teràpia d’aquest tipus restableixi el seu equilibri emocional, mental i físic. Sí, aquest està considerat un bon terapeuta!.
Permeteu-me que us digui, que quan fem servir la ment racional, el passat i elements externs com a norma continuada de tractament per a ajudar a algú, el que li estem dient és:
- Tu, ets un incapaç de valer-te per tu sol. El teu passat pot amb tu i és ell qui et domina. Cal patir molt per a alliberar-nos d’ell. Tu sol/a no pots, ho sento. Ets un ser limitat i jo sóc qui et puc ajudar. Necessites a algú com jo per a poder ser tu. Jo sí que puc, i tu no per tu mateix/a.
Què és un sanador? Doncs tot el contrari que la persona que vol ajudar i es basa en el seu raciocini i coneixements de llibres, coneixements racionals.
Un sanador no actua des de la ment per a ajudar a algú.
Un sanador no té present el passat de qui li ve a ell. El coneix però no insisteix en ell. La actitud d’indiferència vers el que va ser, ho devalua. No es recrea amb el que li va passar al “pacient”, sinó que es basa en el present, amb el que es pot fer a partir d’ara.
Un terapeuta controla la sessió en tot moment. Vol tenir-ho tot controlat i dirigir la visita.
Un terapeuta vol arribar a uns resultats.
Un sanador no es responsabilitza dels resultats, perquè aquests no depenen d’ell.
Un sanador és algú que permet que Déu es manifesti a través d’ell, ajudant a activar la divinitat de l’altre.
Un terapeuta veu als seus pacients com algú que necessita ajuda.
Un sanador veu als qui venen a ell com a sers complerts que no recorden qui són, que s’han oblidat qui són, però que són Déu com ell. Sers perfectes.
Dues energies diferents. Dos resultats diferents.
Un sanador no controla en absolut la sessió, perquè actua des del cor i és guiat per la seva divinitat, per aquells que l’acompanyen del món de la Llum.
Un sanador no diu què ha de fer un “pacient”, sinó que li comenta la situació que es troba i li explica tot el que ha rebut d’ell segons les seves energies. Transmet els consells adequats rebuts pels qui l’acompanyen. Tot i així, a vegades ni això, perquè senzillament, quan acaba la sessió ja es troba millor o bé.
Un sanador no controla, no vol obtenir uns resultats, i agrairia que s’entengués aquestes paraules, perquè no és ell qui sana, sinó que tota sanació és deguda a una intervenció divina. No depèn d’ell. Aquell qui ens arriba davant nostre té una part important en el procés de sanació.
Un sanador viu el present, l’ara i aquí.
El terapeuta té en compte un procés lineal pensant en possibles d’altres visites amb ell.
Un sanador no sap com acabarà la que està realitzant ara. La meva pròpia experiència m’ha fet veure, que a vegades amb una de sola ja és suficient.
El terapeuta acostuma a posar un mínim de sessions segons el ”què tingui el pacient”.
El sanador només té present la sessió del dia i té la certesa que la persona pot valdre’s per si mateixa i no cal que vagi a ell.
Un sanador no tem pel què pugui passar en relació a la seva eficàcia, perquè no és ell qui obra.
El terapeuta té en compte constantment la seva reputació perquè vol aconseguir uns resultats.
Hi ha tanta diferència entre la majoria de les teràpies actuals i les sessions de sanació!
Hi ha molta distància entre els terapeutes de les velles energies i els veritables terapeutes actuals (sanadors dels nous temps).
Pel que he pogut constatar, els resultats són molt més notables en sessions d’un sanador, que en visites d’un terapeuta.
Les teràpies creen sovint dependència, i a vegades, insatisfacció amb el temps.
Les sessions de sanació creen, alliberament, pau, desbloqueig i un equilibri restablert per a poder recordar qui som realment i poder donar passos cap a la nostra divinitat. Aquestes sessions obren portes de recordar qui som i saber què fer per nosaltres mateixos a partir d’ara. T’ajuden a connectar amb la teva veritable essència.
La sanació pot obrir les portes a un despertar de la consciència.
Les teràpies convencionals mantenen l’estatus d’incapacitat per part del ser humà.
És hora de deixar de tenir tan present el passat d’un i centrar-nos més en el seu present.
És hora de deixar que cadascú es responsabilitzi de la seva vida i desperti al sanador i al mestre que hi ha dins d’ell.
Per a poder ajudar als altres, primer s’hauria d’ajudar un a un mateix.
És sanador aquell qui s’ha sanat abans ell, llavors sabrà què necessita aquell que té al davant.
Ser terapeuta és ser una eina per a manifestar el contingut de la seva ment.
Els sanadors són canals de la seva divinitat, deixant-se emportar pel seu cor.
Quan més siguem nosaltres i recordem qui som, més sanadors serem, i deixarem l’etiqueta de “terapeuta” segons uns continguts, unes tècniques apreses.
Som molt més del que ens han fet creure.
Que l’Amor i la Pau siguin en tu.
T'ESPEREM! 
