Una vegada, un nen contemplava, com ho feia cada dia, la seva peixera
amb un bonic peix que anava d’un costat a l’altra del seu espai habitual.
El nen el contemplava, i li agradava fer-ho, perquè en el fons, es
trobava bé amb ell i tota la seva bellesa. Així cada dia. Es passava molt de
temps davant la peixera i el seu inquilí. Quan era l’hora, li donava de menjar,
o bé passava un drap per a netejar una mica el vidre que protegia al seu amic
marí.
Al cap d’una estona d’estar allà va veure com el peix se li apropà
mirant-lo i quan estava just davant d’ell i a l’altre cantó del vidre li digué:
-
Porta’m a casa.
El nen, com si fos alguna cosa normal que els peixos parlessin, li
respongué:
-
Per què vols anar a casa? Ara estàs aquí amb mi, en
aquesta peixera que és la teva casa. No t’agrada?
-
Tu sempre estàs amb mi una estona però després te’n
vas i estic moltes hores sol. Porta’m a casa!
-
Però si jo et dono tot el que necessites! No
t’agrada el menjar?
El peix el mirà i va tornar a moure’s per aquella peixera una i una
altra vegada.
Al dia següent, aquell nen, com sempre, s’apropà a la peixera quan va
tornar de l’escola. Mirà al peix, el somrigué i li digué:
-
Ja estic aquí i m’agrada trobar-te aquí a casa quan
em llevo o arribo de l’escola.
El peix li tornà a dir:
-
Porta’m a casa.
El nen li digué:
-
Vols que et porti al mar?
-
Si! – li respongué el peix.
-
Per què vols anar-te’n d’aquí?
-
Tu te’n vas i em quedo molt de temps sol. Tu jugues
amb els teus amics i jo continuo sempre sol. Quan arribes, ets l’únic que em
saluda i està amb mi una bona estona, però no puc jugar amb tu ni nedar com a
mi m’agradaria perquè no tinc l’espai que necessito.
El nen l’escoltava mentre la seva mare el
contemplava des de la cuina com mirava fixament la peixera i al peix en
concret.
-
Porta’m a casa, per favor! – digué el peix quasi
implorant-lo.
-
Però jo vull veure’t tots els dies. M’agrada estar
amb tu. No t’agrada el menjar que et dono? Vols més espai per a nedar?
El peix tancà els ulls, com trist, per estar
on no volia estar. Els tornà a obrir i digué al seu amic, el nen:
-
Necessito estar amb més peixos i tenir tot l’espai
per a jugar, nedar i explorar. Necessito mostrar-me tal com soc, i aquí, només
puc mirar, observar i fer els mateixos moviments d’una i una altra vegada. No
puc fer tot el que m’agradaria fer. Porta’m a casa.
El nen es posà trist comprenent al seu petit
amic.
Va passar la resta del dia pensant amb el que
li havia dit per part d’algú que ell estimava molt. Per un cantó li va saber
mal el fet de no podre nadar i jugar amb d’altres peixos, i per un altre, si
deia als seus pares que compressin més peixos, no tindria l’espai per a fer tot
el que ell podria arribar a fer. Per moments sentia la tristesa interior del
seu amic. Girà el cap per a mirar-lo en la distància i veié la bellesa i la
vitalitat que desprenia. Va veure també, la serenitat que mantenia a l’acceptar
una situació que no era la que li corresponia per a poder ser del tot lliure.
Als pocs dies, la seva classe va fer una
visita a un gran aquari marí a prop del mar. Ell, sense que ningú s’enterés va
treure al seu amic d’aquell petit espai i el va posar en una bossa de plàstic
amb aigua, guardant-la en la seva motxilla escolar per a donar la llibertat al
petit peix.
Visitaren l’aquari, i després, degut al bon
temps decidiren anar a la platja a esmorzar tots junts. El nen, amb la seva
motxilla, se separà una mica del grup en unes roques que allà havien. Llavors
va treure la bolsa d’aigua on estava el peix i el va posar mirant al mar.
-
Vols que et deixi aquí? – li preguntà el nen.
El peix desprengué una llàgrima, fent una expressió
de nostàlgia i alegria alhora per voler tornar allà on va néixer.
Es girà per a mirar al nen i li digué:
-
Gràcies. Sí, aquí està bé. Gràcies.
El nen va desfer el nus de la bolsa de plàstic, la baixà fins a tocar
l’aigua i decantà allà on el nostre peix es trobava. Va veure com
impulsivament, el nostre peix s’allunyà ràpidament, girant-se entre si i molt
content. De sobte va tornar a la vorera i li digué al nen:
-
Encara que puguis tenir tot el que necessitis per a
viure, lo important es troba en el teu interior. Fes que el que sentis et faci
sentir bé. Viu segons sentis perquè llavors seràs tu, sinó, sempre et donarà la
sensació que et falta alguna cosa. Gràcies amic. Sempre et recordaré.
I el peix se’n va anar content
aigües endins.
El nen el contemplava i sentí la llibertat que aquell peix sentia en el
seu interior. s’adonà com els seus ulls desprenien alguna que altra llàgrima,
sentint que havia fet lo correcta amb aquell amic que estimava.
Girà el cap on es trobava el grup de la seva classe. Recollir la seva
motxilla i es dirigí vers tots aquells que formaven part dels seus amics i es
va posar a jugar amb ells.
El nostre peix s’endinsà en les profunditats d’aquell mar, arribant a
trobar a la seva veritable família que l’acceptaren només al veure’l i
alegrant-se de la seva arribada amb ells.
Passaren els anys, i el nostre nen deixà de ser un nen. Ara tenia un
aspecte juvenil i dinàmic. La seva presència era quasi com la d’un jove adult.
Un dia s’adonà que es trobava en un lloc on coneixia i que en el seu
moment alliberà a un petit amic. Es dirigí vers el lloc o va ser per a recordar
aquells moments, quedant-se uns instants assegut en una de les roques que allà
havien. Contemplà el mar pensant que el seu amic hauria pogut realitzar-se amb
tot el seu resplendor i poder crear una descendència que permetés transmetre
tot allò que li ensenyà.
De sobte baixà el cap i veié com l’aigua deixà sota els seus peus un
tros de paper escrit. S’ajupí. Allargà un braç, agafant aquest paper mullat.
Amb delicadesa mirà de llegir el que posava:
-
“ Vas fer el que
havies de fer, així la teva vida et portarà on puguis transmetre el que sents
per a l’alliberament de la teva espècie. Només existeix l’Amor. “
El jove somrigué. Després, mirà a l’horitzó on el mar expandeix la seva
presencia, sentint una immensa pau en el seu interior.
