Una parella, al poc de casar-se es mudà a un barri molt tranquil. Al primer matí a la
casa, mentre prenien cafè, la dona va veure a través de la finestra com una
veïna penjava llençols en els seus fils de penjar la roba.
-
Quins llençols més bruts està penjant
en els fils! Necessitaria d’un nou sabó. Si jo tingués confiança amb ella, li
preguntaria si ella volgués que jo li ensenyés a rentar la roba.
El marit la mirà i no digué res.
Alguns dies després, durant l’esmorzar, la veïna tornà a
penjar llençols en els fils de penjar, i la dona comentà novament al seu marit:
-
La nostra veïna continua penjant els
llençols bruts. Si jo tingués intimitat li preguntaria si ella volgués que jo
li ensenyés a rentar la roba.
I així durant un temps, la dona repetia el seu discurs,
mentre la veïna penjava les seves robes en els penjadors.
Havia passat un mes, i la dona se sorprengué al veure els
llençols estesos, i entusiasmada, va anar al seu marit per a dir-li:
-
Mira, ella ja ha après a rentar les
robes! Serà que l’altra veïna li va ensenyar?, perquè jo no he fet res!
El marit serenament li respongué:
-
No! Avui m’he llevat més d’hora i he
netejat els vidres de la nostra finestra.
I així és. Tot depèn de la finestra d’un, a través de la
qual observem els fets de la vida.
Abans de criticar, verifiquem si hem fet alguna cosa per
a contribuir.
Verifiquem els nostres propis defectes i limitacions.
Què tal rentar els nostres vidres i obrir la nostra
finestra?
