dijous, 26 de maig del 2016

Ajudant als altres

Continuo rebent paraules vostres preguntant-me sobre diferents aspectes del nostre procés com a ànimes en evolució que som.
Una de les preguntes que em feu és:
Cóm puc ajudar als altres, sentint dins meu aquesta impuls de fer-ho?”
És cert que arriba un moment en el camí de cadascú que sent l’impuls de voler ajudar als altres. Aquest només és l’inici d’un trajecte que s’anirà perfilant al llarg del temps, així com la teva actitud davant d’ell.
Ajudar als altres, és innat de tot ser. Quan comencem a connectar amb nosaltres mateixos amb la nostra veritable essència, comencen a emanar l’altruisme per a tot aquell que veiem que ho necessita. Ara bé, realment aquesta persona ho necessita o és la nostra visió, potser, a vegades interessada per a fer-nos sentir bé, la que ens fa voler dedicar-nos als altres per a “ajudar-me a mi mateix”, omplint la meva vida?
Veus a algú i creus que la seva situació té una sortida, creient que l’altre no la veu i tu pots indicar-li el camí.
Veus a un grup de persones que ho estan passant malament i, en el moment, sents la necessitat d’anar al seu costat per a acompanyar-los en el procés i donar-los el teu recolzament i ajudar-los en tot el que puguis.
És cert que encara hi ha molt de dolor en el món.
Saps? Allò que veiem al nostre entorn és un reflex de l’interior del ser humà. Tot té un inici que porta a un resultat, que és el que podem veure en aquests moments.
No hi ha un pas que no sigui volgut per la nostra ànima. Tot té el seu sentit, i és l’actitud d’un mateix el que pot fer de la teva participació en alguna cosa bloquejada, limitada o una mà on agafar-se per a sortir de la foscor que es pot arribar a trobar.
No per molt ajudar, solucionarem la situació. Personalment he seguit un procés a la meva vida, i continuo avançant per ell. En ell, també vaig sentir la necessitat d’ajudar als altres, sentint que tot el que havia rebut com a instrucció d’autoconeixement i saviesa no havia de quedar-m’ho per a mi, i sí transmetre-ho a tots aquells que estiguessin preparats per a rebre-ho.
Vaig començar a voler ajudar a persones que podien segons jo, necessitar una mà per a ressorgir del pou que es trobaven. Les seves vides es trobaven atrapades en mig d’una impotència i desolació, a vegades, no sabent què fer per a deixar enrere els moments que estaven vivint. Haig de dir que alguns d’ells eren de profund dolor. A vegades l’ajuda pot ser d’ajudar a entendre una situació, d’altres, de donar passos al seu costat per a enlairar la seva capacitat de ressorgir, i d’altre, senzillament poden ser d’una necessitat d’ajuda material. Hi ha tantes maneres d’ajudar! Jo vaig aprendre molt sobre la manera d’ajudar als altres. No és com inicialment creia. Vaig aprendre, fins i tot, a adonar-me que la millor manera d’ajudar, a vegades, és no fer res per l’altra persona.
Hi ha un altre punt a tenir present en aquestes situacions de l’ajuda voluntària, sense que la persona ens ho hagi demanat però que veiem que la podem “treure-la de la situació que està vivint”, i és el de si la persona està preparada o no per a rebre la nostra ajuda. Volem que tot vagi bé i la gent sigui feliç, que ens oblidem de la importància a la nostra vida del lliure albir. Amb això vull dir que hi ha alguna cosa de gran importància a la nostra vida, i és que no vivim res que no haguem de viure. Cada experiència ens porta a un aprenentatge, a una sanació a algun nivell.
Hi ha experiències al llarg de la història conforme una ajuda inicial va portar a adonar-se que els ajudats tornaven a recaure a la mateixa situació novament, o en d’altres més doloroses encara. L’important no és que els ajudis, sinó que ells estiguin preparats per a rebre la teva ajuda. Quan volem intervenir sense més, perquè creiem que el podem ajudar, a qui sigui, no tenim en compte si la persona està preparada per a sortir de la situació que es troba, dins del seu procés d’evolució.
Vull donar una altra pauta de reflexió, a tenir present, i és el fet de quan algú no és ell, és a dir, no està connectat amb la seva ànima, amb el seu veritable ser, tota suposada ajuda que se li vulgui donar, no sempre va dirigida a la persona adequada. Haig de dir que sobre aquest fet tinc certa experiència, degut que estic convivint en un entorn molt terrenal. Amb això vull dir que quan menys siguem nosaltres, o dit d’una altra manera, quan menys consciència tinguem, menys recordarem qui som, més necessitats tindrem a la vida; més limitats ens trobarem i la nostra actitud serà de victimisme degut a les creences que hem adquirit al llarg de la nostra existència actual.
Hem d’ajudar, doncs, als altres? Clar que sí!, i sobre tot quan algú ens vé a demanar ajuda, ara bé, l’ajuda que li podem donar, no sempre és la que ens comenta, sinó la de responsabilitzar-se de la seva vida i aprengui de la situació que està vivint. L’ajuda que li podem donar és ensenyar-li a estimar i a veure la seva vida des del cor, per a poder-la arribar a entendre i aprendre.
Nosaltres no podem fer el que a ell li correspon fer. Cadascú ha de fer la seva part. Quan algú ve a vosaltres d’una manera constant durant molts anys, plantegeu-vos si realment l’esteu ajudant o li esteu creant una dependència vers vosaltres. Per sort, cada vegada més, les sessions de teràpia o autoajuda en el món professional, ja no duren dos, tres o més anys. Quan ajudem a algú i necessitem molt de temps, alguna cosa no està funcionant. Nosaltres no hem de fer la seva part. Ell no ha de dependre de nosaltres per a viure.  
La veritable ajuda és quan el ser comença a alliberar-se del seu passat i responsabilitzar-se de la seva vida, donant els passos adequats segons ell és i sent.
El concepte d’ajuda i sanació ja no és el mateix que fa anys enrere els temps han canviat, així com les energies. Ara hem de tenir present el lliure albir de cadascú.
Trobar-nos en moments baixos pot ser un inici vers una nova actitud i una vida de benestar, sempre i quan nosaltres siguin conscients del que vivim i del per què. A vegades no sabem d’aquest per què. Jo us diria: aprengueu a sentir pau i benestar, viviu el que viviu.
Ensenyeu a cadascú que sigui ell mateix! No feu la part que a ell li correspon! Mentre no sigui així, la nostra suposada ajuda només servirà per a continuar mantenint una energia de baixa vibració a la vida dels altres, ....i a la nostra.
Quan més conscients siguem del nostre ser, la nostra existència, més ens adonarem del sentit, no tan sols de la nostra vida, sinó també la dels altres. Entendrem el per què cadascú viu el que viu. Sent conscients de la nostra vida, sentint l’Amor i la Pau en el nostre interior, llavors, ens adonarem a qui dirigir-nos, de quina manera ajudar-lo, i com transmetre-li el que haguem d’expressar-li o donar-li.
El lliurament als altres, no representa l’anulació d’un mateix. No tots estan preparats per a rebre l’aliment que volem donar-li a la seva situació. Moltes de les ànimes que ens envolten i veiem que les seves vides neden en un dolor constant, així ho van triar elles per a la seva evolució. Quan escoltem el nostre cor ens adonarem si la necessiten o no, i què exactament.
Els temps estan canviant, i això fa que hi hagi molts canvis a la vida de cadascú. Aquests canvis representen sovint, deixar el passat, deixar aquell qui no eren, pera donar pas a qui en veritat són. Aquest alliberament comporta un treball, una responsabilitat personal per a arribar a viure segons un sent en el seu interior.
Sent conscients del nostre camí podrem arribar a l’estabilitat tant emocional, física com mental. El veritable camí per a superar tot el viscut és l’Amor. Comencem a estimar-nos nosaltres mateixos, i aquest Amor ja s’irradiarà vers tots aquells que el poden arribar a necessitar. La nostra Llum els il·luminarà.
Ells ha d’estar oberts i predisposats. Si així és, ....tot serà.
En aquests darrers anys, he pogut constatar, i ha estat quan persones del meu entorn tancades en sí mateixes han començat a obrir-se i canviar la seva actitud davant la vida, o aspectes de la vida.  Quan menys he volgut intervenir, més elles han canviat. Han necessitat la meva energia, no les meves paraules o acció vers ells. Respecte absolut. Estimar-los tal com eren i vivien.
Ha estat un període on he aconseguit realitzar més miracles sense la meva intervenció. És quan he vist els resultats més sorprenents en el meu servei a la humanitat.  
He après que sent tu, senzillament sent tu, pots ajudar als altres.
A tots els que voleu ajudar als altres, a fer un món millor, dedicar-vos a recordar qui sou i a escoltar el vostre cor, que ell us dirà què fer en tot moment. Estalviarem temps, energia i impotència per no poder-los convèncer, ajudar, segons nosaltres creiem.

Només existeix l’Amor, i és des de l’Amor on el gran canvi individual i planetari està sent possible.
Sentint l’Amor en tu vers ells, amb tot el que això comporta, els ajudareu més que intervenint sense haver-ho demanat.

Que l’AMOR i la PAU siguin en tots vosaltres.


dilluns, 23 de maig del 2016

Trobades pel mes de juny

Hola!

A continuació us presento les trobades previstes pel proper mes de juny.

Desitjant el millor per a tots vosaltres, una abraçada.


dijous, 19 de maig del 2016

El moment per a plorar

 Una vegada, la Carlota, una nena de quatre anys va preguntar al seu pare:
-         Pare, per què tu no plores mai?
El seu pare veient la espontaneïtat de la seva estimada filla li va respondre:
-         Les llàgrimes són per quan es necessiten.
-         Pare- continuà preguntant la nena -, com saps que s’ha de plorar?
-         Escolta el teu cor. Quan arribi el moment oportú, llavors ho sabràs perquè sentiràs la necessitat de plorar.
-         Tu mai has sentit aquesta necessitat?
-         Algunes vegades, però el meu cor em deia que encara no era el moment.
-         Per què?
Aquell pare agafà en braços a la Carlota i tenint-la amb ell li agafà una de les seves manetes i la posà sobre el seu cor.
-         El sents? – li preguntà a la nena.
-         Sí.
-         Doncs, a vegades, quan el cor va molt ràpid, pot ser un senyal que ja arribat la hora.
Llavors la Carlota va ser deixada al terra i començà a jugar. Corria amunt i avall del jardí de casa seva, i llavors, quan va ser la hora de sopar va entrar dins de la casa i es va apropar novament al seu pare.
-         Pare, el cor em va de pressa i no tinc ganes de plorar- li va preguntà.
-         Estàs trista?
-         No.
-         Quan estiguis trista, llavors haurà arribat el moment.
La nena sopà i s’anà a dormir.
      Al dia següent, després de tornar de la escola, Carlota va tornà a preguntar al seu pare:
-         Papa, avui m’he enfadat amb la Júlia (una companya de la classe) i m’he posat a plorar perquè m’havia agafat uns colors i eren els meus.
-         Estaves trista? – preguntà el pare.
-         No!
-          Estaves enfadada?
-         Eren meus!!!
-         Veus? Quan estem enfadats, a vegades també plorem.
Va anar passant els dies fins que va arribar a un que Carlota va entrar a casa plorant. El pare que va sentir els gemecs i plors de la seva filla, va anar cap on ella era i li preguntà:
-         Què et passa, filla?
Carlota no podia parlar pel plor que tenia. Les seves llàgrimes lliscaven per les galtes. El seu plor era desconsolador.
El pare la va agafar en braços i li preguntà què li passava, per què plorava d’aquella manera. La nena li va contestar com va poder:
-         Han atropellat a un gos – digué entre gemecs.
-         El cor et va de pressa?
Ella es va posar la seva maneta dreta i després de molt poca estona, va assentí amb el cap.
-         Estàs trista?
-         Sí – respongué en mig del plor.
-         Doncs ja és hora de plorar. Plora, filla, plora.
El pare la va abraçar prement-la sobre el seu pit. Al cap d’una estona, Carlota es va tranquil·litzar i va voler baixar al terra.
-         Pare – preguntà la nena quan va ser al terra – tu mai has plorat?
-         Sí, una vegada – li respongué.
-         Estaves trist?
-         Sí.
-         El teu cor anava de pressa?
-         No gaire.
-         Com vas saber que havies de plorar?
-         Per què estimava.
-         Estimaves a qui?
-         A la mare, quan se’n va anar. Oi que t’ha sabut greu que atropellessin a aquell gos?
-         Sí – respongué ella.
-         L’estimaves?
-         Sí. Jo estimo als gossos......i als gats també. (Després d’una petita pausa, digué:) i als conillets!
-         Te’n recordes de la mare?
-         No gaire.
-         Quan tu tenies onze mesos se’n va anar cap “a casa”.
-         A l’altra casa?
-         Sí. Llavors vaig plorar perquè ja no la veuria més. Però, saps què? Estava equivocat perquè durant molt de temps ens venia a veure. Quan dormíem ella es presentava i parlava amb nosaltres i ens deia que allà on era estava bé i que no ens havíem de preocupar. Ella ens estimava i la seva estimació sempre serà amb nosaltres. Te’n recordes Carlota, quan aquella nit vas veure una llum a la teva habitació estant tu al llit?
-         Sí.
-         Era ella que t’havia vingut a veure.
-         Per cert, mai t’ho he arribat a preguntar: com et vas sentir? Vas tenir por? Et va dir alguna cosa?
-         A vegades també la veig. Em diu que no em preocupi i que tu m’estimes molt. Ella em va dir una vegada que a la casa on és, algun dia nosaltres també hi aniríem.
-         Encara que hagi marxat, continua sent amb nosaltres.
-         Pare, quan va morir la mama, estaves trist?
-         Sí, filla, sentia un nus aquí dins (assenyalant-se el cor) i vaig adonar-me que havia arribat la hora de plorar.
-         No has plorat més?
-         No he sentit que havia de tornar a fer-ho.
-         Pare, t’estimo – digué la Carlota apropant-se al seu pare i fent-li una abraçada.
-         Jo també, filla. Jo també t’estimo.
La Carlota ara ja és una noia de divuit anys, sabent que el seu cor i el seu interior li diran quan caldrà plorar i quan no. Amb els anys ha anat aprenent que no sempre es plora per tristesa, per dolor o pena, sinó que també es pot plorar per alegria, per emoció i fins i tot, quan es riu molt a gust i profundament.
Amb els anys ha anat aprenent que el plor és un mitjà que tenim els sers humans per a expressar el nostre interior i alliberar allò que no ens fa sentir bé i es troba dins nostre.
El ser humà hauria d’aprendre a plorar, com va fer la Carlota, que va trobar aquest “gest” com el més natural, tal com el seu pare li va ensenyar.
Quan sentiu que us ha arribat el moment de plorar, feu-lo i us sentireu alliberats per la emoció, sentiment o dolor que pugui albergar el vostre interior. Aprengueu a fer ús de tot allò que surt de dins.
No hi ha res que surti de nosaltres que no tingui una funció en el nostre camí d’evolució personal.
La Carlota ara és una noia que sap expressar els seus sentiments, segura i plena d’amor provenint de la comprensió del seu pare i la seva actitud sincera davant els actes relacionats amb les emocions. El seu pare li va parlar des del cor, i tot el que prové d’ell, només crea amor, acolliment, seguretat i veritat.

I tu, has sentit algun moment que ja t’havia arribat la hora de plorar?
Actualment deixes que el plor surti quan el teu cor t’ho diu?
No el privis de sortir, perquè ell t’alliberarà del neguit, la pena i la tristesa que puguis arribar a tenir. És un pas d’Autoestima important per a preparar-te i donar el següent.
Deixa que aquest regal que la vida ens ha ofert, sigui manifestat per a tornar a trobar l’equilibri, la harmonia i l’assossegament en nosaltres.


Que l’Amor i la Pau siguin en tu. 

dijous, 12 de maig del 2016

Iuca, l'indi


Més enllà de la nostra mar, habitava una terra on residien diferents aldees d’indis nord-americans.
En una d’elles, havia arribat l’hora que un dels seus membres anés a la recerca de la seva nova terra per a fertilitzar les ànimes que allà es trobaria.
Havia arribat l’hora d’Iuca.
En el silenci del seu cor, i amb les paraules de benedicció vers el seu Creador, es va dirigí cap el seu cavall, i junts, començaren el camí que tant de temps havia estat somniant i els seus ancestres li permeteren veure. El va acaronar i d’un salt va pujar al seu llom, agafant les regnes d’aquell que el portaria on el temps es va encarregar d’anunciar. Necessitava emprendre ara el viatge per a arribar en el moment adequat de la seva vida.
De l’aldea es va veure allunyar-se un dels grans genets que tenien. Des de les portes dels seus tipis, els seus germans del campament, en el silenci, els seus cors es van alegrar al veure que un d’ells emprenia el viatge, per a potser, ja no tornar. No importava si així era, perquè en els somnis sempre es trobarien i podrien mantenir els seus llaços des de l’ànima.
En el silenci i la força dels seus cors, el nostre indi va anar allunyant-se fins on la seva silueta va començar a fer-se petita fins a la seva desaparició.
Havia desitjat tant de temps aquest moment que la seva ànima va requerir l’estimat silenci per a mantenir la seva connexió amb la guia del seu cor que l’indicava a cada instant, la direcció a seguir.
Iuca sentí que el seu avanç el portaria a la terra somniada durant les nits dels darrers temps.
Havia desitjat tant aquests moments! Ara, sota només el mantell que el guiava més enllà del que els seus ulls podien veure, va poder sentir l’alegria del seu interior i un alliberament per a iniciar una nova realització xiuxiuejada al llarg del temps. Els estels el guiaven, els animals li indicaven quin camí agafar en un encreuament.
El nostre indi mai va estar sol al llarg de tot el viatge. Estava connectat amb la terra i l’univers. Es relacionava i comunicava amb altres sers del nostre estimat planeta. Plantes, rèptils, aus i mamífers van ser par d’ell, i ara, després de creuar les extenses praderes del seu procés va trobar els primers indicis del lloc on arrelar la seva nova vida.
El silenci li transmetia la saviesa existencial, sentint amb gran força la seva essència dins d’ell. Sentia l’Amor, la Familiaritat de no estar sol i la Claredat del que estava fent o havia de fer en tot moment. La serenitat el va acompanyar en tot el trajecte.
Iuca va haver de posar-se a les mans del seu Creador. Amb el temps va adonant-se que la seva vida no li pertanyia i que ell no era segons es pensava. Un dia, estant a la seva aldea,  va veure una llum al seu costat, un altre dia, estant en el rierol on havien instal·lat les tendes va veure a dos sers, com translúcids, que l’observaven i li digueren:
-         La teva mort està a prop. Els teus somnis aviat es faran realitat.
El nostre indi va tancar els ulls i els va tornar a obrir. Allà on li va semblar veure a dos sers que li parlaven, ara no havia ningú.
Varen passar dies i nits des que se’n va anar, quan una nit, acampat i tapat amb la seva manta en aquest viatge vers la seva missió, va escoltar una veu ferma, serena i familiar que li deia:

-         Ha arribat la teva hora. A partir d’avui deixaràs de buscar. Allò vers on et dirigeixes, ho trobaràs i la teva vida s’arrelarà, on els millors fruits de la teva ànima brotaran per a alimentar a tots aquells que se t’aproparan. Tots s’alimentaran i el teu tronc, sota la teva copa, acolliràs a tots aquells que necessitin una bona ombra o un refugi on estar i sentir el seu cor. A tots els acolliràs i la teva Llum s’irradiarà per tota la terra dels germans encarnats. De lluny et vindran, perquè les àligues ho anunciaran i la brisa escamparà la noticia del teu estat i arrelament. Els teus fruits alimentaran la nova Terra perquè totes les races i sers que l’habiten siguin Un. (Pausa). Lleva’t, perquè la teva hora ha arribat!

El nostre indi es a llevar, recollir la seva manta y acaronar al seu cavall, i junts novament, varen prosseguir el camí fins a desaparèixer en ell a la llunyania.
Iuca, a llom del seu company fidel, sentia la importància que ell tenia per a arribar allà on havia de plantar les noves llavors. Junts havien aconseguit sortir airosos de diferents trobades amb tribus invasores. Per a ell no era un cavall, sinó el seu germà, amic i una ànima enviada per a portar-lo al seu gran somni. Iuca li tenia molt de respecte i estima. Havien lluitat junts. L’havia guarit quan es va produir certes ferides al defendre’l d’un atac de coiots. Va ser el seu defensor. Era més que el seu acompanyant. En el seu moment li va posar el nom de “la llum que defèn”. Era esvelt, fort i fidel. Percep els estats d’ànims en els dies més grisos i l’alegria quan el sol irradia des del centre del seu cor. La llum que defèn és Un amb Iuca, i Iuca és Un amb ell. Els dos són una mateixa ànima a la recerca de la Voluntat Superior en ells.
Finalment arribaren a una terra on varen ser ben rebuts, i al saber d’on procedia, el convidaren a quedar-se amb ells. La seva presència alegrà a totes les ànimes que allà vivien. Els va ensenyar a sentir les seves ànimes i a connectar amb la terra i el cel. Va fer que els seus cors s’obrissin per a rebre i comunicar-se amb d’altres germans i ancestres que ja havien transcendit, així com amb sers d’altres dimensions. Els va ensenyà, també, a veure’s cada un des d’una altre visió més enllà de la convencional i a veure’s les seves existències, no des del conegut per la transmissió cultural, sinó des dels seus cors i la seva veritable essència.
Iuca va arrelat la seva llum en aquella nova terra, i la seva vibració va arribar més enllà del territori en el qual es trobava. Van sentir parlar d’ell i multituds van voler conèixer-lo i anar davant d’aquell ser que els parlava de la seva procedència i els feia sentir la seva veritable Llar parlava de la veritable Família de la qual procedien.
Tots arribaren a conèixer al nostre estimat indi portat per al Voluntat Superior vers aquelles noves terres per a ell, però tan familiars per a la seva ànima.
Per fi, el nostre estimat genet, guerrer i somniador, posant-se a les mans del seu Creador, va ser dirigit vers la realització de la seva vida, sent una font de connexió amb l’Univers i la Terra. Cel i Terra es van unir a través d’ell.
Tot aquell que se li va apropar i es va alimentar de les seves paraules, llum i amor, varen trobar novament el sentit inicial de viure i l’alegria i gratitud d’haver arribat fins el present.
Iuca va creà una nova terra on Cel i Terra s’unificaren, creant una entrada i allotjament per a tota la resta de la Gran Família i Germanor Celestial.

La teva vida té un sentit i un camí molt concret a seguir.
El teu cor t’indica en tot moment els passos a donar.
Obrir-lo i escoltar la seva veu, et portarà a la teva plena realització.
Tu pots ser algú com Iuca, estiguis com estiguis en aquests moments de la teva vida, vivint el que vius.
Fes que el teu cor et parli. Escolta’l i deixa que et guiï.
La humanitat actual et necessita perquè ets part important de la Família. No estàs sol/a.
Gràcies pe ser i estar aquí on ara estàs.
Gràcies.

Que l’Amor i la Pau siguin en tu, estimada ànima.


dijous, 5 de maig del 2016

L'exemple com aprenentatge

Sóc un ser de poques paraules, però quan la meva presència està servint a la Divinitat, llavors aquestes, flueixen de la meva boca, lligades i donant sentit a la meva presència allà on em trobi.
Sóc un ser discret que m’agrada estar amb mi mateix i en silenci, sentint la immensitat de la creació i de la meva existència, trobant-me com a casa, com en la meva veritable Llar, no la terrenal, sinó la d’on tots procedim, més enllà de tota densitat.
No m’agrada parlar per parlar i em trobo bé en el silenci i el cor obert. Poder sentir la meva vibració, la meva veritable essència obre les portes de la realitat i de la Veritat el sentit de la nostra presència en aquest món que vivim.
El meu interior s’expandeix i sent l’amorositat de la nostra veritable essència. Sent aquell qui sóc i diverses llums apareixen davant meu. La majoria les reconec com a llums angelicals, els meus germans de la Llum, i d’altres, molt més intenses, sento la familiaritat de la Llar que es troba amb mi en aquests moments. Estar amb ells sempre aporta una harmonització de tot el teu ser al sentir l’Amor que transmeten i reps. És una reafirmació de l’Amor que tu ets al sentir-lo, perceps d’altres sensacions i sentiments àlgids, els més subtils i enlairats que puguin arribar a existir, i per a alguns d’ells, no sempre trobo paraules per a expressar-los. Van més enllà de tot coneixement racional. Són purs, profunds i amorosos, sentint-te recolzat, respectat i protegit, entre d’altres sensacions a un nivell absolut, sabent que res pot succeir-te i només el millor pots arribar a esperar que t’arribi.
A vegades semblo un observador de mi mateix a l’adonar-me de la facilitat d’expressió que puc arribar a tenir quan estic complint la missió que he vingut a fer. És com si hagués dos ses en un, però els dos estan, alhora, de servei constant. Un és com si fos per lo terrenal, el més proper, incloent els cercles que tinc a la meva vida quotidiana i l’altre és com si fos per a transmetre la Voluntat Superior, els missatges procedents de la nostra veritable Llar, i presentar-los, així com la nostra procedència aquí en aquest món de matèria.
Sóc conscient de la meva vida i del meu camí. Sento la guia del meu cor xiuxiuejat per la Llar de la qual tots procedim.
Em trobo bé sol, en contacte amb la natura i els nens. Sento el meu resplendor i la immensitat que hi ha en mi i sóc. Sento la meva veritable naturalesa i l’Amor que habita en el meu interior i en tot el meu ser, transmetent-me la seguretat i la confirmació dels moments que cada instant visc i sento.
Una de les coses que he anat aprenent al llarg del meu procés, és el d’ajudar sense intervenir. Quants miracles realitzat sense cap paraula ni cap intent d’apropament conscient per a fer que la situació o aquells sers canviïn! Els miracles són possibles sense cap intervenció física. Tot depèn de l’energia.
En lloc de voler donar passos vers la persona o situació necessitada d’estabilitat, dins d’un ambient terrenal amb un gran arrelament mental, racional, respecte la seva decisió i els moments que viuen. Som font emanant Llum, Amor i Pau quan estem disposats a acceptar-la, preparats per a disposar-se a canviar, a alimentar-se espiritualment d’una altra manera a com ho venien fent fins ara, llavors, veuran la font que tenen a prop de sí, i s’obriran a tu per a sentir i veure materialitzat en les seves vides, allò que sentin en el seu interior, relacionat amb la seva voluntat.
Som font Divina emanant l’energia sanadora pel nostre camí i el dels altres, quan la nostra consciència sap del camí de la nostra ànima o està disposada a arribar a ella, a connectar-se, després d’anys d’allunyament, i sentir l’estabilitat en un mateix.
En aquests casos, només serveis la màxima presència del teu ser. Sigues tu! Sigues tu! Sigues tu! Els que estiguin preparats s’adonaran de la teva presència. Tu estàs aquí per a aquells que vulguin continuar el seu camí i obrir-se al procés vers el seu veritable ser. No estem aquí per a aquells que no volen canviar! Hem de respectar el seu lliure albir per a l’evolució de la seva ànima!
Fins fa pocs anys, es volia convèncer a tots perquè canviessin, i dedicàvem molt de temps perquè així fos. A vegades ens creava malestar degut que veiem que no ens feien cas i ens consideraven persones estranyes, rares i amb unes “creences perilloses”, sense tocar de peus a terra. “La vida no és així, a veure si despertes d’una vegada i baixes dels núvols! – ens van arribar a dir, fent burla en algun moment sobre la nostra manera de ser”. Sé el que és això perquè ho he viscut a la meva vida.
Va arribar un dia on comences a adonar-te que no has d’anar i arribar a tots els que t’envolten, sinó que, l’únic que has de fer, és SER TU, on la teva llum i el teu amor ja arribaran i seran percebuts per a aquells que estiguin preparats per a donar aquest canvi i obrir la porta del seu interior, del seu cor tancat en el més profund del seu ser, ferit i desconfiat pel viscut fins llavors. Quan és un qui dóna el pas, llavors tot és possible. Quan vols que un el doni sense estar preparat, ell no ho sent, i per tant, serà una pèrdua de temps, energia, alimentant l’ego de qui insisteix en voler que arribi on un vol.
Sabeu? Les ànimes que ens envolten, els nostres familiars, amistats, parella, fill,...necessiten una energia pura i de més alta vibració per a seguir els seus camins. Quan la troben o la senten, tots ells començaran a obrir-se, i al fer-ho s’adonaran d’on estaran les fonts, i de saber discernir en els seus camins, el que és llum o foscor, el que és Amor o por. Poc a poc s’aniran decantant per tot el que emani del cor, perquè començaran a viure, no des de la ment racional sinó des de la guia dels seus cors. Quan així comença a ser, només el millor poden esperar a les seves vides.
Aquell qui viu obert de cor, sentint la vida des d’ell, sabrà de tu i de l’univers aquí a la Terra.
Sigues tu i sent tu, arribaràs als altres i els podràs ajudar, a l’irradiar l’energia de l’amor procedent de la Llar de la qual tots procedim. Serà a través de l’Amor que els miracles succeeixen. La teva presència amorosa, sent conscient de la teva essència i sentint-la, alliberarà a les ànimes de les resistències, les pors i les densitat que els envolten com si estiguessin en una gàbia, limitant el seu procés i permetent que les pors i els egos enterrin el camí a seguir vers la llum i la realització a la nostra vida.
Sent tu, alliberaràs qualsevol intent de submissió, dominància o limitació en el teu camí i en el dels altres. Quan tenim l’aire adequat pe a respirar, la humitat perquè les llavors puguin activar el seu creixement, així nosaltres, els sers encarnats, fruit d’una Intencionalitat Superior, albergant una Divinitat en el nostre interior, quan sentim la nostra veritable essència, l’Amor que som, la Pau que habita en nosaltres, i el nostre potencial espiritual, llavors, obrirem el nostre cor i ens desprendrem del nostre passat, recuperant l’empoderament com Déu que som, vivint una experiència en aquesta dimensió. 
Som Divinitat encarnada. Som ànimes en procés d’evolució per a arribar a manifestar, d’una manera plena i majestuosa, la nostra presència, la nostra realització al món, a tota la humanitat, com a part de l’univers que som, i permetre que totes les lleis espirituals existents en ell, també puguin ser aquí, aplicant-se lliurement i a voluntat dels seus habitants en procés d’evolució.

Sigues tu!, i deixa que tot sigui.
Sigues tu!, i sentiràs la Divinitat manifestant-se i enlairant als qui t’envolten.
Sentiràs l’Amor vers tots ells, i els respectaràs i valoraràs per viure el que viuen pel seu major bé. Seràs el recolzament que necessitaran, sent, senzillament tu.

Que l’Amor i la Pau siguin en tu.