ESPAI DEDICAT AL CAMÍ DE L’AUTOCONEIXEMENT I LA CONSCIÈNCIA, ON PODRÀS TROBAR RESPOSTES I PAUTES DE REFLEXIÓ SOBRE LES INQUIETUDS ESPIRITUALS I L’EXISTÈNCIA. UNA PORTA OBERTA A LA NOSTRA VERITABLE LLAR.
dilluns, 30 de maig del 2016
dijous, 26 de maig del 2016
Ajudant als altres
Continuo rebent paraules vostres preguntant-me
sobre diferents aspectes del nostre procés com a ànimes en evolució que som.
Una de les preguntes que em feu és:
“Cóm puc
ajudar als altres, sentint dins meu aquesta impuls de fer-ho?”
És cert que arriba un moment en el camí de cadascú
que sent l’impuls de voler ajudar als altres. Aquest només és l’inici d’un
trajecte que s’anirà perfilant al llarg del temps, així com la teva actitud
davant d’ell.
Ajudar als altres, és innat de tot ser. Quan
comencem a connectar amb nosaltres mateixos amb la nostra veritable essència,
comencen a emanar l’altruisme per a tot aquell que veiem que ho necessita. Ara
bé, realment aquesta persona ho necessita o és la nostra visió, potser, a
vegades interessada per a fer-nos sentir bé, la que ens fa voler dedicar-nos
als altres per a “ajudar-me a mi mateix”, omplint la meva vida?
Veus a algú i creus que la seva situació té una
sortida, creient que l’altre no la veu i tu pots indicar-li el camí.
Veus a un grup de persones que ho estan passant
malament i, en el moment, sents la necessitat d’anar al seu costat per a
acompanyar-los en el procés i donar-los el teu recolzament i ajudar-los en tot
el que puguis.
És cert que encara hi ha molt de dolor en el món.
Saps? Allò que veiem al nostre entorn és un reflex
de l’interior del ser humà. Tot té un inici que porta a un resultat, que és el
que podem veure en aquests moments.
No hi ha un pas que no sigui volgut per la nostra
ànima. Tot té el seu sentit, i és l’actitud d’un mateix el que pot fer de la
teva participació en alguna cosa bloquejada, limitada o una mà on agafar-se per
a sortir de la foscor que es pot arribar a trobar.
No per molt ajudar, solucionarem la situació.
Personalment he seguit un procés a la meva vida, i continuo avançant per ell.
En ell, també vaig sentir la necessitat d’ajudar als altres, sentint que tot el
que havia rebut com a instrucció d’autoconeixement i saviesa no havia de
quedar-m’ho per a mi, i sí transmetre-ho a tots aquells que estiguessin
preparats per a rebre-ho.
Vaig començar a voler ajudar a persones que podien
segons jo, necessitar una mà per a ressorgir del pou que es trobaven. Les seves
vides es trobaven atrapades en mig d’una impotència i desolació, a vegades, no
sabent què fer per a deixar enrere els moments que estaven vivint. Haig de dir
que alguns d’ells eren de profund dolor. A vegades l’ajuda pot ser d’ajudar a
entendre una situació, d’altres, de donar passos al seu costat per a enlairar
la seva capacitat de ressorgir, i d’altre, senzillament poden ser d’una
necessitat d’ajuda material. Hi ha tantes maneres d’ajudar! Jo vaig aprendre
molt sobre la manera d’ajudar als altres. No és com inicialment creia. Vaig
aprendre, fins i tot, a adonar-me que la millor manera d’ajudar, a vegades, és
no fer res per l’altra persona.
Hi ha un altre punt a tenir present en aquestes
situacions de l’ajuda voluntària, sense que la persona ens ho hagi demanat però
que veiem que la podem “treure-la de la situació que està vivint”, i és el de
si la persona està preparada o no per a rebre la nostra ajuda. Volem que tot
vagi bé i la gent sigui feliç, que ens oblidem de la importància a la nostra
vida del lliure albir. Amb això vull dir que hi ha alguna cosa de gran
importància a la nostra vida, i és que no vivim res que no haguem de viure.
Cada experiència ens porta a un aprenentatge, a una sanació a algun nivell.
Hi ha experiències al llarg de la història
conforme una ajuda inicial va portar a adonar-se que els ajudats tornaven a
recaure a la mateixa situació novament, o en d’altres més doloroses encara.
L’important no és que els ajudis, sinó que ells estiguin preparats per a rebre
la teva ajuda. Quan volem intervenir sense més, perquè creiem que el podem
ajudar, a qui sigui, no tenim en compte si la persona està preparada per a
sortir de la situació que es troba, dins del seu procés d’evolució.
Vull donar una altra pauta de reflexió, a tenir
present, i és el fet de quan algú no és ell, és a dir, no està connectat amb la
seva ànima, amb el seu veritable ser, tota suposada ajuda que se li vulgui
donar, no sempre va dirigida a la persona adequada. Haig de dir que sobre
aquest fet tinc certa experiència, degut que estic convivint en un entorn molt
terrenal. Amb això vull dir que quan menys siguem nosaltres, o dit d’una altra
manera, quan menys consciència tinguem, menys recordarem qui som, més
necessitats tindrem a la vida; més limitats ens trobarem i la nostra actitud
serà de victimisme degut a les creences que hem adquirit al llarg de la nostra
existència actual.
Hem d’ajudar, doncs, als altres? Clar que sí!, i
sobre tot quan algú ens vé a demanar ajuda, ara bé, l’ajuda que li podem donar,
no sempre és la que ens comenta, sinó la de responsabilitzar-se de la seva vida
i aprengui de la situació que està vivint. L’ajuda que li podem donar és
ensenyar-li a estimar i a veure la seva vida des del cor, per a poder-la
arribar a entendre i aprendre.
Nosaltres no podem fer el que a ell li correspon
fer. Cadascú ha de fer la seva part. Quan algú ve a vosaltres d’una manera
constant durant molts anys, plantegeu-vos si realment l’esteu ajudant o li
esteu creant una dependència vers vosaltres. Per sort, cada vegada més, les
sessions de teràpia o autoajuda en el món professional, ja no duren dos, tres o
més anys. Quan ajudem a algú i necessitem molt de temps, alguna cosa no està
funcionant. Nosaltres no hem de fer la seva part. Ell no ha de dependre de
nosaltres per a viure.
La veritable ajuda és quan el ser comença a
alliberar-se del seu passat i responsabilitzar-se de la seva vida, donant els
passos adequats segons ell és i sent.
El concepte d’ajuda i sanació ja no és el mateix
que fa anys enrere els temps han canviat, així com les energies. Ara hem de
tenir present el lliure albir de cadascú.
Trobar-nos en moments baixos pot ser un inici vers
una nova actitud i una vida de benestar, sempre i quan nosaltres siguin
conscients del que vivim i del per què. A vegades no sabem d’aquest per què. Jo
us diria: aprengueu a sentir pau i benestar, viviu el que viviu.
Ensenyeu a cadascú que sigui ell mateix! No feu la
part que a ell li correspon! Mentre no sigui així, la nostra suposada ajuda
només servirà per a continuar mantenint una energia de baixa vibració a la vida
dels altres, ....i a la nostra.
Quan més conscients siguem del nostre ser, la
nostra existència, més ens adonarem del sentit, no tan sols de la nostra vida,
sinó també la dels altres. Entendrem el per què cadascú viu el que viu. Sent
conscients de la nostra vida, sentint l’Amor i la Pau en el nostre interior,
llavors, ens adonarem a qui dirigir-nos, de quina manera ajudar-lo, i com
transmetre-li el que haguem d’expressar-li o donar-li.
El lliurament als altres, no representa l’anulació
d’un mateix. No tots estan preparats per a rebre l’aliment que volem donar-li a
la seva situació. Moltes de les ànimes que ens envolten i veiem que les seves
vides neden en un dolor constant, així ho van triar elles per a la seva
evolució. Quan escoltem el nostre cor ens adonarem si la necessiten o no, i què
exactament.
Els temps estan canviant, i això fa que hi hagi
molts canvis a la vida de cadascú. Aquests canvis representen sovint, deixar el
passat, deixar aquell qui no eren, pera donar pas a qui en veritat són. Aquest
alliberament comporta un treball, una responsabilitat personal per a arribar a
viure segons un sent en el seu interior.
Sent conscients del nostre camí podrem arribar a
l’estabilitat tant emocional, física com mental. El veritable camí per a
superar tot el viscut és l’Amor. Comencem a estimar-nos nosaltres mateixos, i
aquest Amor ja s’irradiarà vers tots aquells que el poden arribar a necessitar.
La nostra Llum els il·luminarà.
Ells ha d’estar oberts i predisposats. Si així és,
....tot serà.
En aquests darrers anys, he pogut constatar, i ha
estat quan persones del meu entorn tancades en sí mateixes han començat a
obrir-se i canviar la seva actitud davant la vida, o aspectes de la vida. Quan menys he volgut intervenir, més elles
han canviat. Han necessitat la meva energia, no les meves paraules o acció vers
ells. Respecte absolut. Estimar-los tal com eren i vivien.
Ha estat un període on he aconseguit realitzar més
miracles sense la meva intervenció. És quan he vist els resultats més
sorprenents en el meu servei a la humanitat.
He après que sent tu, senzillament sent tu, pots
ajudar als altres.
A tots els que voleu ajudar als altres, a fer un
món millor, dedicar-vos a recordar qui sou i a escoltar el vostre cor, que ell
us dirà què fer en tot moment. Estalviarem temps, energia i impotència per no
poder-los convèncer, ajudar, segons nosaltres creiem.
Només existeix l’Amor, i és des de l’Amor on el
gran canvi individual i planetari està sent possible.
Sentint l’Amor en tu vers ells, amb tot el que
això comporta, els ajudareu més que intervenint sense haver-ho demanat.
Que l’AMOR i la PAU siguin en tots vosaltres.
dilluns, 23 de maig del 2016
Trobades pel mes de juny
Hola!
A continuació us presento les trobades previstes pel proper mes de juny.
Desitjant el millor per a tots vosaltres, una abraçada.
A continuació us presento les trobades previstes pel proper mes de juny.
Desitjant el millor per a tots vosaltres, una abraçada.
dijous, 19 de maig del 2016
El moment per a plorar
Una vegada, la Carlota, una nena de quatre
anys va preguntar al seu pare:
-
Pare,
per què tu no plores mai?
El
seu pare veient la espontaneïtat de la seva estimada filla li va respondre:
-
Les
llàgrimes són per quan es necessiten.
-
Pare-
continuà preguntant la nena -, com saps que s’ha de plorar?
-
Escolta
el teu cor. Quan arribi el moment oportú, llavors ho sabràs perquè sentiràs la
necessitat de plorar.
-
Tu
mai has sentit aquesta necessitat?
-
Algunes
vegades, però el meu cor em deia que encara no era el moment.
-
Per
què?
Aquell pare agafà en braços a la Carlota
i tenint-la amb ell li agafà una de les seves manetes i la posà sobre el seu
cor.
-
El
sents? – li preguntà a la nena.
-
Sí.
-
Doncs,
a vegades, quan el cor va molt ràpid, pot ser un senyal que ja arribat la hora.
Llavors la Carlota va ser deixada al
terra i començà a jugar. Corria amunt i avall del jardí de casa seva, i
llavors, quan va ser la hora de sopar va entrar dins de la casa i es va apropar
novament al seu pare.
-
Pare,
el cor em va de pressa i no tinc ganes de plorar- li va preguntà.
-
Estàs
trista?
-
No.
-
Quan
estiguis trista, llavors haurà arribat el moment.
La nena sopà i
s’anà a dormir.
Al
dia següent, després de tornar de la escola, Carlota va tornà a preguntar al
seu pare:
-
Papa,
avui m’he enfadat amb la Júlia (una companya de la classe) i m’he posat a
plorar perquè m’havia agafat uns colors i eren els meus.
-
Estaves
trista? – preguntà el pare.
-
No!
-
Estaves enfadada?
-
Eren
meus!!!
-
Veus?
Quan estem enfadats, a vegades també plorem.
Va anar passant els
dies fins que va arribar a un que Carlota va entrar a casa plorant. El pare que
va sentir els gemecs i plors de la seva filla, va anar cap on ella era i li
preguntà:
-
Què
et passa, filla?
Carlota
no podia parlar pel plor que tenia. Les seves llàgrimes lliscaven per les
galtes. El seu plor era desconsolador.
El pare la va agafar en braços i li
preguntà què li passava, per què plorava d’aquella manera. La nena li va
contestar com va poder:
-
Han
atropellat a un gos – digué entre gemecs.
-
El
cor et va de pressa?
Ella
es va posar la seva maneta dreta i després de molt poca estona, va assentí amb
el cap.
-
Estàs
trista?
-
Sí
– respongué en mig del plor.
-
Doncs
ja és hora de plorar. Plora, filla, plora.
El pare la va
abraçar prement-la sobre el seu pit. Al cap d’una estona, Carlota es va
tranquil·litzar i va voler baixar al terra.
-
Pare
– preguntà la nena quan va ser al terra – tu mai has plorat?
-
Sí,
una vegada – li respongué.
-
Estaves
trist?
-
Sí.
-
El
teu cor anava de pressa?
-
No
gaire.
-
Com
vas saber que havies de plorar?
-
Per
què estimava.
-
Estimaves
a qui?
-
A
la mare, quan se’n va anar. Oi que t’ha sabut greu que atropellessin a aquell
gos?
-
Sí
– respongué ella.
-
L’estimaves?
-
Sí.
Jo estimo als gossos......i als gats també. (Després d’una petita pausa, digué:)
i als conillets!
-
Te’n
recordes de la mare?
-
No
gaire.
-
Quan
tu tenies onze mesos se’n va anar cap “a casa”.
-
A
l’altra casa?
-
Sí.
Llavors vaig plorar perquè ja no la veuria més. Però, saps què? Estava
equivocat perquè durant molt de temps ens venia a veure. Quan dormíem ella es
presentava i parlava amb nosaltres i ens deia que allà on era estava bé i que
no ens havíem de preocupar. Ella ens estimava i la seva estimació sempre serà
amb nosaltres. Te’n recordes Carlota, quan aquella nit vas veure una llum a la
teva habitació estant tu al llit?
-
Sí.
-
Era
ella que t’havia vingut a veure.
-
Per
cert, mai t’ho he arribat a preguntar: com et vas sentir? Vas tenir por? Et va
dir alguna cosa?
-
A
vegades també la veig. Em diu que no em preocupi i que tu m’estimes molt. Ella
em va dir una vegada que a la casa on és, algun dia nosaltres també hi aniríem.
-
Encara
que hagi marxat, continua sent amb nosaltres.
-
Pare,
quan va morir la mama, estaves trist?
-
Sí,
filla, sentia un nus aquí dins (assenyalant-se el cor) i vaig adonar-me que
havia arribat la hora de plorar.
-
No
has plorat més?
-
No
he sentit que havia de tornar a fer-ho.
-
Pare,
t’estimo – digué la Carlota apropant-se al seu pare i fent-li una abraçada.
-
Jo
també, filla. Jo també t’estimo.
La
Carlota ara ja és una noia de divuit anys, sabent que el seu cor i el seu
interior li diran quan caldrà plorar i quan no. Amb els anys ha anat aprenent
que no sempre es plora per tristesa, per dolor o pena, sinó que també es pot
plorar per alegria, per emoció i fins i tot, quan es riu molt a gust i
profundament.
Amb els anys ha anat aprenent que el plor
és un mitjà que tenim els sers humans per a expressar el nostre interior i
alliberar allò que no ens fa sentir bé i es troba dins nostre.
El ser humà hauria d’aprendre a plorar,
com va fer la Carlota, que va trobar aquest “gest” com el més natural, tal com
el seu pare li va ensenyar.
Quan sentiu que us ha arribat el moment
de plorar, feu-lo i us sentireu alliberats per la emoció, sentiment o dolor que
pugui albergar el vostre interior. Aprengueu a fer ús de tot allò que surt de
dins.
No hi ha res que surti de nosaltres que
no tingui una funció en el nostre camí d’evolució personal.
La Carlota ara és una noia que sap
expressar els seus sentiments, segura i plena d’amor provenint de la comprensió
del seu pare i la seva actitud sincera davant els actes relacionats amb les
emocions. El seu pare li va parlar des del cor, i tot el que prové d’ell, només
crea amor, acolliment, seguretat i veritat.
I tu, has sentit algun moment que ja
t’havia arribat la hora de plorar?
Actualment deixes que el plor surti quan
el teu cor t’ho diu?
No el privis de sortir, perquè ell
t’alliberarà del neguit, la pena i la tristesa que puguis arribar a tenir. És
un pas d’Autoestima important per a preparar-te i donar el següent.
Deixa que aquest regal que la vida ens ha
ofert, sigui manifestat per a tornar a trobar l’equilibri, la harmonia i
l’assossegament en nosaltres.
Que l’Amor i la Pau siguin en tu.
dijous, 12 de maig del 2016
Iuca, l'indi
Més enllà de la nostra mar, habitava una terra on
residien diferents aldees d’indis nord-americans.
En una d’elles, havia arribat l’hora que un dels
seus membres anés a la recerca de la seva nova terra per a fertilitzar les
ànimes que allà es trobaria.
Havia arribat l’hora d’Iuca.
En el silenci del seu cor, i amb les paraules de
benedicció vers el seu Creador, es va dirigí cap el seu cavall, i junts,
començaren el camí que tant de temps havia estat somniant i els seus ancestres
li permeteren veure. El va acaronar i d’un salt va pujar al seu llom, agafant
les regnes d’aquell que el portaria on el temps es va encarregar d’anunciar.
Necessitava emprendre ara el viatge per a arribar en el moment adequat de la
seva vida.
De l’aldea es va veure allunyar-se un dels grans
genets que tenien. Des de les portes dels seus tipis, els seus germans del
campament, en el silenci, els seus cors es van alegrar al veure que un d’ells
emprenia el viatge, per a potser, ja no tornar. No importava si així era,
perquè en els somnis sempre es trobarien i podrien mantenir els seus llaços des
de l’ànima.
En el silenci i la força dels seus cors, el nostre
indi va anar allunyant-se fins on la seva silueta va començar a fer-se petita
fins a la seva desaparició.
Havia desitjat tant de temps aquest moment que la
seva ànima va requerir l’estimat silenci per a mantenir la seva connexió amb la
guia del seu cor que l’indicava a cada instant, la direcció a seguir.
Iuca sentí que el seu avanç el portaria a la terra
somniada durant les nits dels darrers temps.
Havia desitjat tant aquests moments! Ara, sota
només el mantell que el guiava més enllà del que els seus ulls podien veure, va
poder sentir l’alegria del seu interior i un alliberament per a iniciar una
nova realització xiuxiuejada al llarg del temps. Els estels el guiaven, els
animals li indicaven quin camí agafar en un encreuament.
El nostre indi mai va estar sol al llarg de tot el
viatge. Estava connectat amb la terra i l’univers. Es relacionava i comunicava
amb altres sers del nostre estimat planeta. Plantes, rèptils, aus i mamífers
van ser par d’ell, i ara, després de creuar les extenses praderes del seu
procés va trobar els primers indicis del lloc on arrelar la seva nova vida.
El silenci li transmetia la saviesa existencial,
sentint amb gran força la seva essència dins d’ell. Sentia l’Amor, la
Familiaritat de no estar sol i la Claredat del que estava fent o havia de fer
en tot moment. La serenitat el va acompanyar en tot el trajecte.
Iuca va haver de posar-se a les mans del seu
Creador. Amb el temps va adonant-se que la seva vida no li pertanyia i que ell
no era segons es pensava. Un dia, estant a la seva aldea, va veure una llum al seu costat, un altre
dia, estant en el rierol on havien instal·lat les tendes va veure a dos sers,
com translúcids, que l’observaven i li digueren:
-
La teva mort està a prop. Els teus somnis
aviat es faran realitat.
El nostre indi va tancar els ulls i els va tornar a obrir. Allà on li va
semblar veure a dos sers que li parlaven, ara no havia ningú.
Varen passar dies i nits des que se’n va anar,
quan una nit, acampat i tapat amb la seva manta en aquest viatge vers la seva
missió, va escoltar una veu ferma, serena i familiar que li deia:
-
Ha arribat la teva hora. A partir d’avui
deixaràs de buscar. Allò vers on et dirigeixes, ho trobaràs i la teva vida
s’arrelarà, on els millors fruits de la teva ànima brotaran per a alimentar a
tots aquells que se t’aproparan. Tots s’alimentaran i el teu tronc, sota la
teva copa, acolliràs a tots aquells que necessitin una bona ombra o un refugi
on estar i sentir el seu cor. A tots els acolliràs i la teva Llum s’irradiarà
per tota la terra dels germans encarnats. De lluny et vindran, perquè les
àligues ho anunciaran i la brisa escamparà la noticia del teu estat i
arrelament. Els teus fruits alimentaran la nova Terra perquè totes les races i
sers que l’habiten siguin Un. (Pausa). Lleva’t, perquè la teva hora ha arribat!
El nostre indi es a llevar, recollir la seva manta
y acaronar al seu cavall, i junts novament, varen prosseguir el camí fins a
desaparèixer en ell a la llunyania.
Iuca, a llom del seu company fidel, sentia la
importància que ell tenia per a arribar allà on havia de plantar les noves
llavors. Junts havien aconseguit sortir airosos de diferents trobades amb
tribus invasores. Per a ell no era un cavall, sinó el seu germà, amic i una
ànima enviada per a portar-lo al seu gran somni. Iuca li tenia molt de respecte
i estima. Havien lluitat junts. L’havia guarit quan es va produir certes
ferides al defendre’l d’un atac de coiots. Va ser el seu defensor. Era més que
el seu acompanyant. En el seu moment li va posar el nom de “la llum que defèn”. Era esvelt, fort i
fidel. Percep els estats d’ànims en els dies més grisos i l’alegria quan el sol
irradia des del centre del seu cor. La
llum que defèn és Un amb Iuca, i Iuca és Un amb ell. Els dos són una
mateixa ànima a la recerca de la Voluntat Superior en ells.
Finalment arribaren a una terra on varen ser ben
rebuts, i al saber d’on procedia, el convidaren a quedar-se amb ells. La seva
presència alegrà a totes les ànimes que allà vivien. Els va ensenyar a sentir
les seves ànimes i a connectar amb la terra i el cel. Va fer que els seus cors
s’obrissin per a rebre i comunicar-se amb d’altres germans i ancestres que ja
havien transcendit, així com amb sers d’altres dimensions. Els va ensenyà,
també, a veure’s cada un des d’una altre visió més enllà de la convencional i a
veure’s les seves existències, no des del conegut per la transmissió cultural,
sinó des dels seus cors i la seva veritable essència.
Iuca va arrelat la seva llum en aquella nova
terra, i la seva vibració va arribar més enllà del territori en el qual es
trobava. Van sentir parlar d’ell i multituds van voler conèixer-lo i anar
davant d’aquell ser que els parlava de la seva procedència i els feia sentir la
seva veritable Llar parlava de la veritable Família de la qual procedien.
Tots arribaren a conèixer al nostre estimat indi
portat per al Voluntat Superior vers aquelles noves terres per a ell, però tan
familiars per a la seva ànima.
Per fi, el nostre estimat genet, guerrer i
somniador, posant-se a les mans del seu Creador, va ser dirigit vers la
realització de la seva vida, sent una font de connexió amb l’Univers i la
Terra. Cel i Terra es van unir a través d’ell.
Tot aquell que se li va apropar i es va alimentar
de les seves paraules, llum i amor, varen trobar novament el sentit inicial de
viure i l’alegria i gratitud d’haver arribat fins el present.
Iuca va creà una nova terra on Cel i Terra
s’unificaren, creant una entrada i allotjament per a tota la resta de la Gran
Família i Germanor Celestial.
La teva vida té un sentit i un camí molt concret a
seguir.
El teu cor t’indica en tot moment els passos a
donar.
Obrir-lo i escoltar la seva veu, et portarà a la
teva plena realització.
Tu pots ser algú com Iuca, estiguis com estiguis
en aquests moments de la teva vida, vivint el que vius.
Fes que el teu cor et parli. Escolta’l i deixa que
et guiï.
La humanitat actual et necessita perquè ets part
important de la Família. No estàs sol/a.
Gràcies pe ser i estar aquí on ara estàs.
Gràcies.
Que l’Amor i la Pau siguin en tu, estimada ànima.
dijous, 5 de maig del 2016
L'exemple com aprenentatge
Sóc un ser de poques paraules, però quan la meva
presència està servint a la Divinitat, llavors aquestes, flueixen de la meva
boca, lligades i donant sentit a la meva presència allà on em trobi.
Sóc un ser discret que m’agrada estar amb mi
mateix i en silenci, sentint la immensitat de la creació i de la meva
existència, trobant-me com a casa, com en la meva veritable Llar, no la
terrenal, sinó la d’on tots procedim, més enllà de tota densitat.
No m’agrada parlar per parlar i em trobo bé en el
silenci i el cor obert. Poder sentir la meva vibració, la meva veritable
essència obre les portes de la realitat i de la Veritat el sentit de la nostra
presència en aquest món que vivim.
El meu interior s’expandeix i sent l’amorositat de
la nostra veritable essència. Sent aquell qui sóc i diverses llums apareixen davant meu. La majoria
les reconec com a llums angelicals, els meus germans de la Llum, i d’altres,
molt més intenses, sento la familiaritat de la Llar que es troba amb mi en
aquests moments. Estar amb ells sempre aporta una harmonització de tot el teu
ser al sentir l’Amor que transmeten i reps. És una reafirmació de l’Amor que tu
ets al sentir-lo, perceps d’altres sensacions i sentiments àlgids, els més
subtils i enlairats que puguin arribar a existir, i per a alguns d’ells, no
sempre trobo paraules per a expressar-los. Van més enllà de tot coneixement
racional. Són purs, profunds i amorosos, sentint-te recolzat, respectat i
protegit, entre d’altres sensacions a un nivell absolut, sabent que res pot
succeir-te i només el millor pots arribar a esperar que t’arribi.
A vegades semblo un observador de mi mateix a
l’adonar-me de la facilitat d’expressió que puc arribar a tenir quan estic
complint la missió que he vingut a fer. És com si hagués dos ses en un, però
els dos estan, alhora, de servei constant. Un és com si fos per lo terrenal, el
més proper, incloent els cercles que tinc a la meva vida quotidiana i l’altre
és com si fos per a transmetre la Voluntat Superior, els missatges procedents
de la nostra veritable Llar, i presentar-los, així com la nostra procedència
aquí en aquest món de matèria.
Sóc conscient de la meva vida i del meu camí.
Sento la guia del meu cor xiuxiuejat per la Llar de la qual tots procedim.
Em trobo bé sol, en contacte amb la natura i els
nens. Sento el meu resplendor i la immensitat que hi ha en mi i sóc. Sento la
meva veritable naturalesa i l’Amor que habita en el meu interior i en tot el
meu ser, transmetent-me la seguretat i la confirmació dels moments que cada
instant visc i sento.
Una de les coses que he anat aprenent al llarg del
meu procés, és el d’ajudar sense intervenir. Quants miracles realitzat sense
cap paraula ni cap intent d’apropament conscient per a fer que la situació o
aquells sers canviïn! Els miracles són possibles sense cap intervenció física.
Tot depèn de l’energia.
En lloc de voler donar passos vers la persona o
situació necessitada d’estabilitat, dins d’un ambient terrenal amb un gran
arrelament mental, racional, respecte la seva decisió i els moments que viuen.
Som font emanant Llum, Amor i Pau quan estem disposats a acceptar-la, preparats
per a disposar-se a canviar, a alimentar-se espiritualment d’una altra manera a
com ho venien fent fins ara, llavors, veuran la font que tenen a prop de sí, i
s’obriran a tu per a sentir i veure materialitzat en les seves vides, allò que
sentin en el seu interior, relacionat amb la seva voluntat.
Som font Divina emanant l’energia sanadora pel
nostre camí i el dels altres, quan la nostra consciència sap del camí de la
nostra ànima o està disposada a arribar a ella, a connectar-se, després d’anys
d’allunyament, i sentir l’estabilitat en un mateix.
En aquests casos, només serveis la màxima
presència del teu ser. Sigues tu! Sigues tu! Sigues tu! Els que estiguin
preparats s’adonaran de la teva presència. Tu estàs aquí per a aquells que
vulguin continuar el seu camí i obrir-se al procés vers el seu veritable ser.
No estem aquí per a aquells que no volen canviar! Hem de respectar el seu
lliure albir per a l’evolució de la seva ànima!
Fins fa pocs anys, es volia convèncer a tots
perquè canviessin, i dedicàvem molt de temps perquè així fos. A vegades ens
creava malestar degut que veiem que no ens feien cas i ens consideraven persones
estranyes, rares i amb unes “creences perilloses”, sense tocar de peus a terra.
“La vida no és així, a veure si despertes d’una vegada i baixes dels núvols! –
ens van arribar a dir, fent burla en algun moment sobre la nostra manera de
ser”. Sé el que és això perquè ho he viscut a la meva vida.
Va arribar un dia on comences a adonar-te que no
has d’anar i arribar a tots els que t’envolten, sinó que, l’únic que has de
fer, és SER TU, on la teva llum i el teu amor ja arribaran i seran percebuts
per a aquells que estiguin preparats per a donar aquest canvi i obrir la porta
del seu interior, del seu cor tancat en el més profund del seu ser, ferit i
desconfiat pel viscut fins llavors. Quan és un qui dóna el pas, llavors tot és
possible. Quan vols que un el doni sense estar preparat, ell no ho sent, i per
tant, serà una pèrdua de temps, energia, alimentant l’ego de qui insisteix en
voler que arribi on un vol.
Sabeu? Les ànimes que ens envolten, els nostres
familiars, amistats, parella, fill,...necessiten una energia pura i de més alta
vibració per a seguir els seus camins. Quan la troben o la senten, tots ells
començaran a obrir-se, i al fer-ho s’adonaran d’on estaran les fonts, i de
saber discernir en els seus camins, el que és llum o foscor, el que és Amor o
por. Poc a poc s’aniran decantant per tot el que emani del cor, perquè
començaran a viure, no des de la ment racional sinó des de la guia dels seus
cors. Quan així comença a ser, només el millor poden esperar a les seves vides.
Aquell qui viu obert de cor, sentint la vida des
d’ell, sabrà de tu i de l’univers aquí a la Terra.
Sigues tu i sent tu, arribaràs als altres i els
podràs ajudar, a l’irradiar l’energia de l’amor procedent de la Llar de la qual
tots procedim. Serà a través de l’Amor que els miracles succeeixen. La teva presència
amorosa, sent conscient de la teva essència i sentint-la, alliberarà a les
ànimes de les resistències, les pors i les densitat que els envolten com si
estiguessin en una gàbia, limitant el seu procés i permetent que les pors i els
egos enterrin el camí a seguir vers la llum i la realització a la nostra vida.
Sent tu, alliberaràs qualsevol intent de
submissió, dominància o limitació en el teu camí i en el dels altres. Quan
tenim l’aire adequat pe a respirar, la humitat perquè les llavors puguin
activar el seu creixement, així nosaltres, els sers encarnats, fruit d’una
Intencionalitat Superior, albergant una Divinitat en el nostre interior, quan sentim
la nostra veritable essència, l’Amor que som, la Pau que habita en nosaltres, i
el nostre potencial espiritual, llavors, obrirem el nostre cor i ens
desprendrem del nostre passat, recuperant l’empoderament com Déu que som,
vivint una experiència en aquesta dimensió.
Som Divinitat encarnada. Som ànimes en procés
d’evolució per a arribar a manifestar, d’una manera plena i majestuosa, la
nostra presència, la nostra realització al món, a tota la humanitat, com a part
de l’univers que som, i permetre que totes les lleis espirituals existents en
ell, també puguin ser aquí, aplicant-se lliurement i a voluntat dels seus
habitants en procés d’evolució.
Sigues tu!, i deixa que tot sigui.
Sigues tu!, i sentiràs la Divinitat manifestant-se
i enlairant als qui t’envolten.
Sentiràs l’Amor vers tots ells, i els respectaràs
i valoraràs per viure el que viuen pel seu major bé. Seràs el recolzament que
necessitaran, sent, senzillament tu.
Que l’Amor i la Pau siguin en tu.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)