Hola
David!
Ell assenteix amb el cap, alhora que respon:
-
Hola,
bona tarda!
-
Què
és el Tot per a tu?
-
Quina
diferència hi ha entre dues gotes d’aigua?
-
Cap –
li responc.
-
Bé.
Tu i jo som dues gotes d’aigua que, o bé pertanyem a un cabdal d’aigua d’un riu
o dues gotes que cauen des dels núvols en un lloc concret que permeten regar
aquelles terres o convertir-nos en gel perquè quan arribi el moment del desgel,
poder alimentar a les terres corresponents o donar de beure als sers que allà
habiten. (Petita pausa). Cadascú pertany a un Tot, com a l’exemple que t’he
posat de ser, podent ser un riu, un núvol, o qualsevol altre medi per a arribar
a la Terra. (Nova pausa). Aquest riu o mitjà pel qual estem nosaltres aquí, té
una finalitat, i un sentit major, que és el d’alimentar a tots aquells que
comparteixen aquest espai en mig de
l’univers anomenat Terra, encara que alguns la coneixen com a Gaia, Pachamama,
etc. Hi ha una intencionalitat superior i aquesta, té a veure amb l’Amor.
A continuació em mira i amb els seus ulls plens
d’entusiasme i serenitat alhora, continua dient-me:
-
Aquest
Tot que m’has preguntat, és l’Amor. És l’essència que a tots ens uneix, i ens
va apropant els uns als altres, fent que la Unicitat entre els membres d’aquest
planeta sigui cada vegada mejor. Tot tendeix a l’equilibri. Així ha de ser i és
el procés que la humanitat està seguint. (Pausa llarga). Pertanyem a un
Intencionalitat Superior, en connexió amb l’Univers i tots els sers que
l’habiten.
-
No és
només amb la Terra? – pregunto.
-
És
com si estiguéssim dins d’un Gran Pla Superior, on tots tenen la seva funció.
Hi ha moltes gotes distribuïdes al llarg del firmament. Hi ha altres nivells de
vida que també necessiten de les gotes que allà abasteixen. Tots estem units.
La nostra existència ajuda els ajuda, i ells ens estan ajudant a nosaltres.
Diferents formes de vida a l’uníson – diu com esperançat i ferm alhora. El que
tu fas, repercuteix en mi. El que nosaltres fem, repercuteix en ells. Som part
de l’univers, i el nostre grau de consciència enlaira a totes les ànimes. El
nostre procedir fa que d’altres sers d’altres dimensions, també puguin
continuar el seu camí d’evolució. Com bé saps i dius, no estem sols. Tots estem
units, i la Unicitat que abans he comentat, no només és pels habitants de la
Terra, sinó a nivell universal.
-
…
-
Una
vegada vas dir un exemple que representa el que estem ara comentant. És com
aquell joc de les madones russes, on una figura russa està continguda dins
d’una altre i aquesta altre, en una altra. Tot està relacionat i inclòs en un
sentit superior. al final trobarem l’Amor, amb totes les seves conseqüències.
-
I
aquest amor és el que fa que ara el món es trobi com està – afegeixo.
-
Així
és. Tot és sincronització, i a mesura que anem sentint el record de qui som la
divinitat que som, més canvis s’aniran produint. Quan l’amor fa presència a les
nostres vides, produeix canvis en nosaltres i el nostre entorn. Esvaeix el
passat per a donar lloc al potencial espiritual de cadascú en el present. Les
limitacions aniran a menys. La Voluntat de cadascú, a més. El cor del ser humà
prendrà el paper que li correspon per a portar a terme allò pel qual ha vingut
a aquest món. Ens trobem en una simple i amorosa sincronicitat, on tots estem
units des del cor. Quan més ressonem amb ell, i escoltem la seva guia, més
anirem apropant-nos els uns als altres, i més s’enlairarà el planeta Terra,
alhora.
-
No
podem quedar-nos enrere, pel que estàs dient – comento.
-
Un
arbre pot deixar de créixer quan se li abona la terra i se’l rega cada dia?
Impossible!. Una gota de pluja pot quedar permanentment en suspensió mentre
està caient, trobant-se ja a prop del terra? No! – respon ell mateix. La
tendència és dirigir-nos a l’entorn i moments idonis per a la nostra ànima i el
que hem vingut a fer. No podem donar l’esquena a l’amor. Pots resistir-te i no
acceptar el que està succeint, però el malestar creat és gran. Estem units i
interrelacionats, i quan vols sortir de la unió amb els teus semblants, et
sents cada vegada més perdut i desemparat. Amb el temps, ens adonem que només
ens queda un camí: el de l’acceptació. Quan acceptem, llavors tot comença a
sincronitzar-se perquè puguis avançar i sanar la teva condició humana per a
arribar al Déu que ets. És llavors quan la vida flueix i comences a sentir el
benestar dins teu.
-
Segons
tu – pregunto a David -, què es el que més costa acceptar al ser encara no
conscient?
-
El
nou. Acostumats a viure, sentir i actuar des de la por, el no conèixer alguna
cosa nova, es tanca en si mateix, en la falsa seguretat del que coneix, encara
que li aporti malestar. El desaferrament de l’obtingut i viscut fins ara. Una
vegada deixes que el que va ser no tingui presència en el teu present, llavors
és quan comencen a sentir en nosaltres que alguna cosa nova ens depara per a un
major bé nostre. Apareixen les incerteses, els dubtes, la desconfiança moltes
vegades, però només és l’ indici que el nostre interior ens empeny al canvi, a
dirigir-nos vers nosaltres mateixos. No és dolent sentir i viure tot això. És
part de la nostra sanació i alliberament del passat. Pot ser nou per a
nosaltres, i les pors han pogut portar a aquest ser a arrecerar-se en el
conegut. És quan es produeix l’aferrament a qui no som. No sempre el nou és
acceptat. (Pausa). Quan més conscient sigui aquest ser, menys por tindrà per a
avançar ers el seu recordar i sentir la plenitud i la llibertat de ser ell.
-
Segons
tu, creus que podem fer alguna cosa per algú que coneixem que es negui al
canvi?
-
Respecta
la seva decisió, i siguis tu. Les energies del teu se, de la teva presència amb
ell, alleugerà els seus temors i li reconfortarà el fet de tenir una referència
per a seguir: tu! No hem d’interferir en el procés d’algú que veiem que podem ajudar-lo.
Deixeu que segueixi el seu camí. Quan necessiti una mà, allà podràs estar, però
respecta la seva decisió. Volem ajudar a qui ens envolta, però no tots estan
disposats a deixar-se ajudar. (Petita pausa). Acabo de dir que siguis tu
mateix. Quan la llum d’un brilla amb la intensitat, il·lumina el camí a seguir
dels que l’envolten i poden trobar-se perduts en aquell moment. Sigues tu i
brilla com una gran llum. Un far està allà, quiet en el lloc adequat per a
saber on dirigir-nos. Sigues així tu com un far que està en la discreció, però
permet il·luminar el camí. La foscor s’esvairà, i si el ser està preparat,
veurà què fer i cap on dirigir-se. Deixem que cada ànima triï el següent pas.
Tu, sigues tu. És així com podem ajudar als altres. (Pausa). Respectant el que
es coneix com a lliure albir de cadascú, és com més ajudarem, sent nosaltres en
tot moment. Sentiu l’Amor en vosaltres! Sentiu la Pau en el vostre interior!, i
actueu segons el vostre cor us dicti. No dubteu. No us qüestioneu. Accepteu i
sigueu aquell qui sou.
-
El
que està succeint en els nostres temps, podríem dir que és degut a una sanació planetària,
a la instauració de l’Amor aquí?
-
El
que succeeix és posar a cadascú en el lloc que li correspon. Els ciments d’un
passat ja no tenen lloc en el present. La visió de la vida d’anys passats,
tampoc tenen lloc ara. Les consciències ja no són les mateixes, nosaltres hem “crescut”,
i per tant, no podem continuar portant la mateixa roba, els mateixos vestits
que fa trenta, quaranta o cinquanta anys enrere. Ja nos ens caben. Hem de
posar-nos uns més en acord a com som nosaltres actualment. (Pausa). Moltes
ànimes ja s’han anat d’aquest planeta, però hi hauran moltes més que també ho
faran. L’Amor posa a cadascú en el seu lloc perquè els que habitin aquest espai
on ens trobem, puguin continuar portant a terme la Intencionalitat Divina
Universal, i poder manifestar la divinitat que cadascú és.
-
Gràcies
David, novament, per aquesta trobada i poder transmetre les teves paraules per
a tots aquells que les necessitin. Gràcies.
-
A tu
– em respon.
