Durant anys hem estat vivint en un estatus on les nostres necessitats bàsiques, segurament van ser cobertes, i fins i tot, part dels nostres desitjos. Hem viscut en un entorn on la majoria tenia uns hàbits de vida, una actitud concreta davant la vida, i amb el temps, nosaltres hem adquirit aquests costums i ens l’hem fet nostres. Hem tingut per a la nostra supervivència i hem donat per “normal” el fet de tenir-les perquè la majoria també les tenia. Quan ens hem identificat amb el nostre entorn, és quan “normalitzem” la nostra vida i donem per “normal” allò que tenim i fem.
La majoria dels sers humans vivim amb unes “comoditats” (segons la seva comunitat i país) que trobem “normal” el tenir-les. Arriba un moment que ja no ens donem compte d’elles perquè les utilitzem i vivim en el dia a dia. Ara bé, ja dones les gràcies per tenir-les? Sents agraïment per tot el que la vida et dóna?Expresses gratitud per totes les benediccions que la vida t’ofereix?
Fa poc vaig assistí a una conferència on la persona que la impartia va fer que els assistents agafessin un full de paper i escrivissin 100 coses per a donar gràcies. Degut a l’actitud i expressió d’alguns dels presents, va comentà el següent: “ Si anéssiu durant tres mesos a Haití, amb tot el que han viscut fa poc, i després tornéssiu a aquí, segur que trobaríeu cent motius per a agrair”. El públic assistent va moure el cap en senyal de confirmació del que deia.
No hi ha res normal. El normal és mentre dura. Quan ens acostumem a tenir alguna cosa, ho trobem normal, però no hi ha res que sigui gratuït i que sigui per què sí. No hi ha una normalitat perquè en qualsevol moment pot ja no estar. Tot el que tenim i obtenim són benediccions de la vida que se’ns concedeix pel nostre procés evolutiu.
Ignorar tot el que se’ns ofereix, que és molt, és no valorar la vida.
Donar les gràcies és ser conscients del que tenim.
Donar les gràcies és sentir-te beneït per tot el que la vida et dóna.
Donar les gràcies és ser conscients de la protecció divina.
Donar les gràcies és una expressió d’amor perquè et sents protegit, alimentat i guiat per la Font de tota Vida de la qual tots procedim.
Agrair és una manifestació des del cor que t’apropa i uneix als sers humans. És agrair a Déu la seva benedicció cap a tu.
Quan donem les gràcies estem obrint el nostre cor i mostrant la nostra humilitat i satisfacció per tot el que la vida ens dóna. És un acte que reconforta el teu esperit i t’uneix als altres sers humans i a la teva família espiritual de la Llum. Donar gràcies et fa mostrar el teu aspecte més amorós i compassiu vers el ser humà.
Potser vosaltres també coneixeu a algú com la situació que us exposaré a continuació: una persona molt propera a mi, sempre a mi, sempre que algú li dóna les gràcies, diu:”de gràcies no se’n viu”. Com pot algú que es dóna compte de la benedicció que se li ha donat a través d’una persona i mostra el seu agraïment, obrint el seu cor, l’altre persona el rebutja i no li accepta la seva gratitud i el seu amor cap a ell?! Clar que es viu de la gratitud‼!
La nostra veritable essència és esperit, no matèria. La forma, amb els anys desapareix, no així l’esperit.
Quan donem les gràcies per alguna cosa, ens fa sentir bé, agraïts, beneïts, estimats per Déu, per la vida, degut al que ens ha facilitat. La nostra ànima es reconforta i crea un estat de benestar interior que enlaira la nostra ànima i tot el nostre ser. Ens fa sentir estimats i protegits. Creieu que algú pot negar a uns er humà el seu estat diví negant el seu agraïment? Només algú que viu negat el cor i tancant la seva ment pot negar un dels regals que la vida ens ha concedit:la gratitud. Acceptar-la fem que aquell que l’expressa se senti en pau amb sí mateix i pugui seguir el seu camí sent estimat i guiat. Nosaltres no som ningú per a no acceptar una mostra amorosa de gratitud.
Ningú posseeix res ni li pertany. Tot se’ns ha estat donat de més, i temporalment. La duració depèn de cadascú, però res ens pertany, ni el diner que tenim, ni el cotxe, ni la casa, ni els fills, ni la parella. Res és de la nostra propietat. Tot ens ho ha estat donat per a l’evolució de la nostra ànima, pel nostre aprenentatge espiritual. Creure que ens pertany és viure d’esquena a la realitat i no reconèixer el veritable significat de la vida i de tot el que tenim actualment.
Quan més adormits espiritualment estiguem, més ignorarem la gratitud, i per tant, menys exterioritzarem. Pensar que tot és normal, és negar l’evidència i viure en un món irreal.
Som part d’un univers i una humanitat. Cadascú de nosaltres ha nascut o ha anat a viure a un part del planeta, però aquesta estància només és temporal (el temps que sigui) per a l’evolució del nostre ser. No hi ha res perquè sí, i que sigui normal. La normalitat és subjectiva, no objectiva, per tant, és part del nostre procés espiritual manifestar la gratitud com agraïment de tot el que la vida ens dóna.
Donar les gràcies és un acte d’amor, humilitat, valorar la vida i d’obrir el cor als altres. És deixar que la nostra veritable essència reconeixi la generositat de l’univers cap a nosaltres, i per tant, ens hem de sentir agraïts i afortunats. Sí, fins i tot tu, que potser, des de la visió racional de la vida pots estar vivint mometns de suposada penúria o dramatisme. Tot allò que no és positiu és una manifestació de les nostres resistències al canvi i a l’aprenentatge. Obrim-nos i aprenguem què ens vol transmetre aquests moments de la nostra vida. El contingut alliçonador de la situació et permetrà veure amb claredat quina part de tu no està permetent la teva realització, la teva evolució.
Normalment, per la nit, abans de dormir-me dono les gràcies a Déu per tot el viscut, per tot el que he sentit i he obtingut. Pot ser no haguem adquirit res al llarg del dia, potser no ha succeït res en especial o no he sentit res, cap sentiment en especial. Potser el fet de no percebre res, ens porta a una actitud davant la vida o una vivència que ens farà evolucionar i donar nous passos cap a la nostra integritat, la nostra divinitat. Que no ens adonem compte no vol dir que no hagin succeït. Potser hem estat adormits durant el dia i no ens adonat del què sentíem o experimentàvem.
Obrir la nostra ment i el nostre cor ens permetrà ser conscients de les benediccions de cada dia.
Donar les gràcies és una manifestació de reconèixer el veritable significat i valor de tot el que tenim i obtenim. És entendre que la vida és generosa amb nosaltres i dóna a cadascú segons el seu procés d’evolució espiritual.
Donar les gràcies és obrir el cor i reconèixer les benediccions que la vida et dóna a cada instant.
Abans d’adormir-te pensa en el dia que acabes de finalitzar. Procura recordar alguna cosa bona d’aquell dia. Sempre n’hi ha. Si no en trobes cap, segur que has passat per aquella jornada amb la somnolència del teu ser i el teu cor tancat. Procura no adormir-te fins trobar alguna cosa que en aquell dia hagi valgut la pena viure’l. Potser la rialla d’un nadó que t’ha alegrat al veure-la, o la vista d’un paisatge preciós, o la olor de la terra mullada o de la flor de jasmin. Segur que si busques bé, en el teu bagul del dia trobaràs benediccions que la vida t’ha ofert. Amb la pràctica et donaràs compte que ets molt mimat i estimat per l’univers, per Déu. Ets un ser afortunat, visquis on visquis.
Dóna les gràcies per totes les benediccions rebudes.
La teva ànima i el teu ser se sentiran reconfortats i una sensació de pau, calma i benestar apareixeran en tu.
Accepta totes les “gràcies” que se t’ofereixin perquè ells reconeixen la teva vàlua davant la vida i t’obren el seu cor per a ser un amb tu pel major bé del planeta Terra i aquest grup on tots ens necessitem anomenat “humanitat”.
Gràcies per existir, per ser. Gràcies per tot, per tots i per mi.
Gràcies.
Que l’Amor i la Pau siguin en tu.
